Metamorfosi

aquests versos m'han fet venir al cap en W. Whitman, que tenia el bell costum de parlar-li al mar com si fos el seu amant fidel i inviolable.
De plaers l'aigua en va plena, dels que s'emporta de tots els banyistes que els deixen entre les ones juganeres. I marxen tot sabent, que tornaran a retrobar-se.
A mi em fa l'efecte d'un cercle, quan tu no et banyis al mar, ho faran els teus fills, que també són tu i el mar seguirà allà, al mateix lloc de sempre abraçant els cossos mullats dels qui s'atansin.

petons. gypsy

Passo la mà per la cresta clara de les ones...ohhh!
Maremar!

que et deixa espai per somiar; t'obre una finestra, et fa pensar. Jo també m'he preguntat molts cops què deuen sentir el dofins, a on deuen anar, quan els veig per la borda saltironant enjogassats.
Una abraçada

Moltes gràcies pels comentaris. M'alegro que t'agradin els sentiments que intento de transmetre amb aquest poema...
A mi també m'agraden molt els teus reptes.

Hola Jeremies.

Avui he decidit venir a fer una mica el xafarder pels teus relats, ja que m'agraden els reptes que envies...

He començat per aquí, avui, i m'ha agradat trobar-me amb aquesta metamorfosi a l'inversa. M'explico: últimament tinc tendència a pensar que allò que muta se sotmet, irremeiablement, a la corrupció. Però no! També es pot renéixer.

Poses molt de sentiment en aquesta mare que acaricies i en la que et submergeixes; de ben segur que deu ser una recorrent en la teva obra. L'imatge de l'embrió és preciosa, i també un dofí vell i cansat, jugant en les contrades il.limitades del blau.

Una abraçada!

m