Metamorfosi

Sovint la vida ens porta per camins ben estranys i curiosos. De cop i volta, la llum sembla canviar de tonalitat i les formes juguen a enganyar-te i seduir-te alhora. Els sentits es desorienten, la memòria s'esvaeix i, de sobte, et descobreixes sola: la teva personalitat i tu. Les teves mancances, les teves frustracions i les teves il·lusions. Els teus desitjos, els teus somnis. El teu passat i tu, i un futur que no coneixes però que està aquí, demanant-te a crits que te'l mengis, que tens divuit anys, i ets jove, i la vida és bella i curta.

Però els teus interrogants t'assetgen contínuament i t'ennuvolen la mirada. Vols desfer-te'n, vols netejar-te els ulls i llençar-te de cap a la piscina, vols oblidar d'una vegada el dubte i ser decidida i saber què has de fer i fer-ho. No ets prou covarda com per amagar-te, et fas la forta i segueixes endavant, com si res. Expliques acudits, et fas grans escarafalls de riure i t'ho passes bé. Això et fa sentir millor. Les rialles escombren les llàgrimes i per un moment la vida recupera el sentit que havia perdut. Però tot plegat és un miratge, tot és efímer, i les rialles s'ofeguen i se'n van a dormir. I la ressaca és terrible.

Decideixes escriure. No saps com ni què. Ni perquè. I les fades, els contes i les bruixes t'abandonen i et trobes sola: tu i les teves pors, tu i els teus neguits. Les paraules s'embussen i s'entortolliguen entre elles, i et resignes a acceptar que no pots inventar-te cap història de cap país llunyà.

Descobreixes que només ets capaç d'escriure sobre tu mateixa. I t'hi poses amb l'esperança que, de totes les coses que escriguis, de tant en tant n'escriuras alguna que et farà adonar de qui i com ets.