Metamorfosi

Un relat de: wynelland
Metamorfosi: procés pel qual l’eruga es converteix en papallona.
Tot i que jo mai he estat un insecte, també he passat per aquest procés. Vaig perdre la meva condició humana; vaig evolucionar. La meva crisàlide, però, no estava feta de seda, sinó d’acer. Va ser un cotxe.
Tot va canviar aquell divendres de primavera. Acabava de sortir de la feina, per tant devien ser al voltant de les cinc de la tarda. Malgrat que no plovia, el terra estava moll i les línies blanques que delimitaven els carrils de l’autopista relliscaven. Quan me’n vaig adonar, vaig aixecar el peu de l’accelerador. Estava satisfeta; feia només unes hores que havia tancat un acord amb uns inversors xinesos molt difícils de persuadir. Després de llargues setmanes de negociacions, els havia seduït. Havia aconseguit sortir del meu despatx amb tot el seu suport, i ara podria posar en marxa el meu somni. Ho celebraria aquella mateixa nit. M’ho havia guanyat.
Llavors encara no sabia que a la meva esquerra hi circulava el cotxe d’algú que també volia els diners dels xinesos, algú que m’havia estat seguint des que havia abandonat les oficines, i que no estava gens content amb els acords que s’havien pres. Va fer xocar el seu cotxe contra el meu. Al principi només va ser un copet, l’impacte just per ratllar la carrosseria, però després hi va tornar, un cop i un altre. Vaig trepitjar el fre a fons mentre sortia cap al voral, però el meu agressor no en va tenir prou, i al final em va clavar un cop tan fort que va fer que el cotxe impactés fortament contra la barana. Vaig notar un dolor agut a la cara. Havia saltat l’airbag. Mig atordida, vaig adonar-me que el morro del cotxe havia desaparegut. Vaig intentar sortir del vehicle. La meva mà, però era incapaç de trobar l’ancoratge del cinturó de seguretat.
—Moriràs —vaig sentir que deia algú a la meva esquerra.
Vaig girar-me cap a la veu, i vaig veure que el vidre de la finestra esquerra estava esmicolat. El meu agressor, un home cepat i barbut que somreia amb una ganyota gèlida, subjectava una mena de fusell entre les seves immenses mans.
Volia preguntar-li per què, per què havia d'arruïnar un dels dies més feliços de la meva vida, però no vaig tenir temps. De seguida vaig notar que una bala em travessava el pit i impactava contra el respatller del seient. Foc. Vaig notar una cremor insuportable a dins meu. I quin mal. La sang em brollava de les entranyes al mateix ritme que se m’escolava la vida.
Però per alguna raó no vaig morir.
Unes quantes hores més tard, vaig despertar-me a poc a poc. Estava estirada en una llitera. Els que m’havien salvat no eren metges, però. No estava en cap hospital. Per sort, algú que havia presenciat l’accident havia decidit portar-me allà perquè era conscient que no sobreviuria per la via tradicional.
—No tothom pot baixar a l’Infern i viure per explicar-ho —em va dir clavant els seus ulls freds sobre mi—. Però tu ho has aconseguit. T’has transformat per alguna raó. Potser tens un objectiu pendent?
Vaig pensar en el somni que es faria realitat gràcies al meu acord amb els xinesos, però em vaig adonar que de sobte m’importava un rave. Per què, doncs? Per què no havia mort? Em sentia la pell freda, però el cor em bategava a dins del pit. Potser més a poc a poc que abans, però d’alguna manera seguia viva. Per què? De sobte ho vaig saber. La raó de la meva metamorfosi era una altra, ho sabia. Havia tornat a la vida per una causa més important: m’havia de venjar del meu agressor. No; molt més encara. Havia de venjar totes les morts per arma de foc.
Des de llavors que camino només de nit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: