Mestres d'aixa

Un relat de: Ferran Planell

"Con motivo de la muerte del ex alcalde franquista de Barcelona José María de Porcioles, las principales autoridades democráticas de la ciudad y de Cataluña asistieron a los funerales en una iglesia del Opus Dei..." Va deixar el retall esgrogueït sobre la taula, per poder fer servir les dues mans. Se li havia afluixat la cua i els cabells pèl-roigs li queien damunt la cara enterbolint-li la lectura. Amb un moviment gairebé imperceptible, donà un parell de voltes a la goma de color verd llampant. Mentre amb la mà esquerra encara la subjectava, amb la dreta va estirar amb força el manyoc de cabells. Li agradava dur-los llargs i deixar que el vent els hi esvalotés, però quan llegia, no suportava el seu pessigolleig. Ja ben entrada la tarda de divendres, aquell article d'en Manuel Vázquez Montalbán era un dels últims materials que tenia previst utilitzar durant una setmana repleta de feina. Agafà el llapis, li tragué compulsivament punta un cop més, i anotà en el quadern "El País, 14/9/1993".

Va fer un cop d'ull al rellotge de caixa que -amb més pena que gloria- s'encabia entre una prestatgeria a vessar de llibres i la petita taula on hi reposava l'equip de música. Se li havia fet molt tard. A ell l'irritava en desmesura la manca de puntualitat. Ja es podia anar donant pressa. Tornà a mirar el rellotge i per uns segons es quedà embadalida amb el compassat moviment del pèndul. Per molt que tothom li digués que era massa clàssic per un apartament tan minúscul, ella li'n tenia un afecte especial. Era un dels pocs records que li quedaven del seu pare, i no estava disposada a desprendre-se'n perquè simplement "no quedés bé".

La dutxa va ser ràpida i aprofitada, doncs, la va prendre amb raspall de dents en mà. Els pocs frecs que la tovallola produí sobre els seus cabells, no van servir ni de bon tros per a què quedessin mínimament secs. Escollir la roba va ser un vist i no vist. A la fi, es tractava d'anar còmoda. Uns texans, la primera samarreta de màniga curta que trobà, mitjons d'esport, vambes i, això sí, una jaqueta per un si de cas. És mirà un cop més al mirall que, ocupant tot el pany de paret, d'alguna manera volia convertir la petita entrada en una mena de rebedor. Sortí tancant la porta darrera seu. El paquet, és deixava el paquet. Tornà a posar la clau al pany i és dirigí directa cap a la taula del menjador. L'agafà, i l'encabí amb molta cura dins la bossa.

Ella hagués preferit baixar per Via Laietana i girar després a la dreta pel Passeig de Colom, sabia perfectament que era donar més volta, però, sempre havia tingut la impressió que era un trajecte més ràpid. El taxista, per contra, un cop va deixar Pelai va enfilar Rambles avall. Feia un mes que no es mossegava les ungles. L'embús produït per la descàrrega d'un autocar ple de xinesos just davant del Liceu, va estar a punt d'engegar a en orris tot aquell temps d'esforçada contenció. Tenia els nervis a flor de pell. Quan feia que no el veia? deu, dotze anys?

Onze anys, tres mesos i quatre dies. En passar per davant de l'Hotel de l'Arc li va sortir el càlcul de forma automàtica. Era exactament el mateix temps que feia de l'enterrament del seu pare. Va ser en aquell trist moment quan la mare li prohibí de tornar-lo a veure, convertint el trist en un doblement trist. Ella llavors tenia sols vuit anys. Només era una nena. Una nena petita. De tantes que en va vessar, encara ara, no pot evitar les basques que li produeix la salabror de les seves pròpies llàgrimes.

A l'estiu li empipava agafar un taxi sense aire condicionat. Més d'un cop, en aturar-lo i adonar-se'n l'havia fet marxar. Avui, però, la pressa havia fet que ho passés del tot per alt. En el precís instant en què l'estàtua de Colom se li feia present, per les finestres obertes del taxi s'escolà amb tota la seva intensitat aquella ferum d'aigua barrejada amb gasoil mal cremat. Se'ns dubte, estava arribant al Port de Barcelona.

Provenint com provenia d'una família de mestres d'aixa, genèticament estava molt ben dotada per captar els diferents matisos sensorials de les distintes aigües marines. Tot i que des de la mort del seu pare se n'havia apartat, el fet d'haver viscut literalment la seva infantesa abraçada al mar, encara li permetia conservar aquesta habilitat. Era quelcom del tot innat i inevitable en ella.

No va parar massa atenció en el canvi. Acabava de regalar tres euros amb vuitanta cèntims al taxista. Va córrer l'ample acera en direcció cap a la taquilla. La "Lolita" acabava de salpar. En el pont de la coberta imperial que donat el rumb li tocava ser el de popa, va distingir una figura amb vestit fosc. Amb totes les seves forces cridà tot gesticulant amb els braços enlaire

- Padrí! Padrí!

Un home ja gran va treure mig cos per damunt del passamans. En veure'l se'l quedà mirant alhora que abaixava els braços

- A qui busques? -li cridà ell

- Al meu avi, en Cisco. És a bord?

- No! Fa cinc minuts, just quan començàvem a fer la maniobra per desatracar, ha marxat rondinant cap a la seva barca. Alguna li anava pel cap. És al Marítim, a l'embarcador on hi ha les que lloguen als turistes. Saps on és?

- Sí! moltes gràcies!

S'havia proposat no fer-ne, però, evidentment no ho havia aconseguit. Feia tard. Maleït temps fugisser i traïdor. De petita ella sabia que ell l'adorava. Però, fins i tot així, mai li havia admès que no arribés a l'hora. Mentre gairebé a pas de marxa atlètica, recorria l'espai que la separava del pont que la travessaria cap a la zona del Maremàgnum, no va poder evitar de pensar un cop més que si no arriba a ser per aquesta mania a la puntualitat de l'avi, potser el seu pare encara estaria viu. Eren els últims dies de primavera. Dies llargs i clars. A pare i fill els agradava costejar una mica aprofitant les últimes hores de llum. Així era com aprofitaven per acabar de provar i ajustar l'eixàrcia. Que si ara una trossa, després un davant, els orsapops, els vents, les escotes... Aquell dia el seu pare es va entretenir a acabar un rascat. Anava endarrerit de feina i aquell l'havia de fer íntegre. Interior, exterior del casc, coberta sencera... deixar tota la fusta a la vista, era l'única manera de poder avaluar l'estat de conservació d'aquella relíquia. De fet se n'havia enamorat tant de l'embarcació en la que estava treballant, que s'estirava dels cabells per haver convençut al seu patró de restaurar-la, enlloc d'haver-li comprat a pes de fusta per desballestar-la. El seu avi no el va esperar. Ell en veure que havia salpat, va sortir al seu darrere amb aquell gussi que feia més de mig any només servia per a què hi jugués la canalla. Quan es va esberlar el casc, li quedà atrapada la cama. En adonar-se'n el seu avi va maniobrar el més ràpid que va poder. No va arribar a temps. Quan el bot s'enfonsà del tot, encara li quedaven quaranta braces per abordar-lo. La seva mare el va culpar de tot. De no haver-lo esperat, de no haver reaccionat a temps, de no haver-lo salvat, de no... de tot.

Estava vist que avui no era el millor dia per a ser puntual. Un veler de doble pal maniobrava en aquell precís moment per sortir de port. El pont llevadís de fusta havia començat a fer allò pel que estava concebut. Instintivament girà el cap cap a la dreta, i veié com un altre veler d'idèntica arboradura es predisposava a fer la mateixa maniobra, però, en sentit contrari. Per un instant va dubtar de quedar-se allà palplantada mentre esperava que les dues embarcacions acabessin de maniobrar i que el pont tornés a la seva posició d'horitzontalitat que el fes novament transitable.

Ara corria a bon ritme en direcció cap a la Barceloneta. Havia desistit d'esperar. Donaria tota la volta resseguint el moll Bosch i Alsina, per arribar al moll Espanya que el Nàutic compartia amb el Marítim. Era un bon tros, però, preferia córrer a estar-se com un estaquirot envoltada de turistes fent fotos. A part de no voler fer més tard del que ja feia, es delia per donar-li el regal que duia dins la bossa. Estava del tot convençuda de què li agradaria.

Aquell sextant era una autèntica meravella. Li havia costat lo seu. Una acurada rèplica en fusta i metall del que datat entre 1790-1810 s'exposava al Royal Ontario Museum. Quants cops de ben petita havia vist aquella il·lustració, mentre asseguda a la seva falda, ell fullejava aquell vell catàleg llavors inintel·ligible per a ella. Tot i que per poder comprar-lo havia renunciat a les seves vacances, seguia dubtant que el preu pagat fos suficient per apaivagar el remordiment de no haver desobeït ja feia temps la mare. Amb vint-i-un anys ja ben complerts, de totes totes que hagués pogut fer-ho abans.

Només li va caldre repassar l'embarcador un sol cop amb la mirada, per trobar-hi la "desitjada". Aquell llaüt cabinat d'entre vuit i nou metres d'eslora el duia gravat a la memòria. La fotografia on s'hi veia el pare feinejant, la tenia desgastada de tant passar-hi les mans pel damunt. A la setmana del tràgic accident, l'avi ja l'havia comprat. Sense regatejar el més mínim. Després, i sempre seguint els apunts de treball que havia deixat el seu fill, va enllestir-ne la seva plena restauració per convertir-lo en domicili permanent. El fet de què un bon professional, mai hagués deixat que, inexorablement, el gussi del Paco del bar es deteriorés abandonat damunt la sorra, el turmentava dia i nit. Tenia el convenciment que ell no havia posat la suficient cura. No va tornar a exercir més de mestre d'aixa. Aprofità un vell contacte d'home de mar, per convertir-se en patró d'una de les Golondrines.

A coberta era evident que no hi era. Se li va fer estrany que el tendal que cobria la banyera per protegir-la del sol, estigués a aquella hora encara posat. Tot i que la nit es preveia càlida i plena d'estels, segurament hauria preferit parar taula dins la cabina. Ben pensat -es va dir per a ella mateixa-, així gaudirem d'una mica més d'intimitat. No només esperava una total reconciliació, sinó que a més, volia obtenir un "sí" per part
d'ell en allò d'ajudar-la en l'article que estava escrivint. Havia de ser del tot rigorosa amb les dades, si pretenia demostrar que TV3 havia estat molt benvolent quinze anys abans, en tractar a Porcioles amb motiu de la seva mort. Ell li'n podria donar un munt de detalls sobre com va patir la façana marítima de Barcelona en època del controvertit alcalde. Alhora que estirava un dels caps per apropar la popa al moll i poder embarcar, no parava de rumiar si primer tirar-se-li als braços, si fer-li un petó, si donar-li el regal, o si cridar ben fort Felicitats! Avui feia setanta anys. Era una edat important, i no pas pel rodó de la xifra, sinó perquè ell sempre l'havia tingut en boca.

Mentre amb la mà tremolosa girava els comandaments de la ràdio per contactar amb l'autoritat portuària, els sanglots desfermats i descompassats li envaïen la gola de llàgrimes. Aquella maleïda salabror altre cop... Ell, assegut a la butaca, tenia mig cos completament abocat damunt la taula de cartes. No devia fer ni encara deu minuts, que al seu cor se li havia acabat la corda. Fins i tot en això havia d'haver estat puntual. Sempre se li sentí a dir que "tot allò que hom viu després dels setanta, hom ho ha de considerar un regal".

Comentaris

  • Arc Catarsi[Ofensiu]


    Nou concurs de ciència ficció, terror i fantasia, on pot enviar des de un nanorelat fins a un conte llarg. Aniveu-vos. El tema general és l'apocalipsis i aquest mes es proposa el tema d'un nou món. Teniu temps fins el 31 de gener, aprofiteu!

    CatarsiArc


    No costa gens, animeu-vos-hi!!!!

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • Gràcies per participar![Ofensiu]

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l'Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l'espai de RC on tens penjat el relat
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d'edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l'Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l'associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

  • molt bon relat[Ofensiu]
    Aristofels | 26-11-2010 | Valoració: 8

    M'agradat, et mante l'intriga fins el final

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: