Mestre

MESTRE

- Anem a veure, parles valencià o no?
- Sí.
- I castellà?
- Sí.
- I xinés?
- Sí.
- No t'estàs pispant de res, eh? Expectativa resoldre maleït sosteniment
- Sí.
El Pasqual es grata el cap i sospira, cansat. El jove magrebí el mira amb els ulls oberts plens d'interés, típic gest d'algú que no sap si l'ha colada o què. Però no ho ha fet. El Pasqual ja ha parlat amb quasi una vintena de xics com ell; uns s'enteraven més, altres menys, però tots compartien una cosa: el voler aconseguir aquell treball fóra com fóra. El Pasqual se sent estranyament reconfortat per ixe pensament: les ganes de treballar tenen la mateixa traducció a tots els idiomes.
El Pasqual lluita una estona més per fer-se entendre (i per a entendre, també) i finalment sembla que arriben a un acord: al dia següent a les huit allà. La collita comença oficialment a les huit i mitja, però aquest xiquet necessita primer que l'ensenyen com agafar una taronja de l'arbre. El Pasqual sospira de nou, només de pensar que li tocarà explicar-li-ho. Això sí que serà divertit. Li pregunta com es diu. Ismael. Bonic nom. Bé, Ismael, fins demà.
Fa tan sols deu anys (deu anys!), això de ser llaurador no era tan difícil o, almenys, no comportava tan de maldecap. El Pasqual té aproximadament quatre hectàrees de taronges, terreny el suficientment extens per a produir un bon benefici si la collita és bona. Però ara això ha quedat en segon pla, perquè el Pasqual ha de pagar-li cada cop a més gent i, tot i que ell i la seua dona continuen vivint d'això, i fins i tot hi ha prou per a omplir de regals als néts, de vegades té la sensació de no haver guanyat ni un duro.

Són les huit del matí i el jove Ismael du una cara de son que no se l'aguanta. El Pasqual li fa un cop al muscle, com per donar-li ànims, i el jove somriu lleugerament. Quina son deu tenir, pobre. Abans que s'adorma dempeus, el Pasqual se l'endú cap a un dels tarongers del centre.
- Anem a veure: has de tractar sobretot de no pegar estiró, ¿m'entens? No, ni idea- el Vicent es rasca el cap, i decideix recórrer al mode gestual- ‘Nem a veure, xiquet. Açò...- li pega una forta estrebada a una taronja que fa tremolar tot l'arbre- Açò, no! Malament! Així no es fa! M'entens, ara?- l'Ismael assenteix amb el cap, aquest cop amb convicció, senyal que ho ha entès- Bo. Mira, el que has de fer es rodar la taronja...- vint minuts després, Ismael ja ha llevat ser taronges (bé) de l'arbre. El Pasqual assenteix amb el cap, satisfet. En dos dies, és un expert. No tots són així, ni molt menys. I, vulgues o no, cap estranger es coneix tan bé el tema com un d'aquí, però trobar algú amb un poc de talent sempre t'alegra la temporada.


El Pasqual mai s'oblidarà del dia en què, trenta anys enrere, el seu fill major, Josep, li va dir que no volia dedicar-se al camp com ell.
- És que vull estudiar, papa. La profesora diu que amb les meues notes m'agafaran a la facultat de Dret.
El Pasqual havia rigut.
El Josep se l'havia mirat amb gravetat, quasi com si demanara disculpes.
- Et sep molt de mal, pare?- el Pasqual havia negat amb el cap, am el somriure encara als llavis.
- No, home, no, si jo m'ho esperava jo això, amb "lo" llest que ets...
I la vertitat era que sí, que s'ho esperava, però no per això va deixar de tenir la sensació de què alguna cosa es trencava dintre seu: era l'esperança de poder passar-li el negoci un dia al seu fill, de la mateixa manera que li l'havia passat el seu pare a ell, i en aquell moment aquella expectativa havia quedat feta miques.
Ara, però, el Pasqual beneia el moment que el Josep havia decidit ser advocat, que el Marc professor i que la Laura metgessa. El seus fills encara no superen els cinquanta anys i tenen la vida ja més que solucionada. I ell, que passa els setanta de sobres, té la sensació que cada cop se li complica més.
- Quines ganes tic de morir-me i oblidar-me dels maleïts camps d'una vegda- amolla de tant en tant.
- Pare!
- Pasqual, per favor!
Els seus fills i la dona salten indigats. Els néts, de tretze i dotze anys, no poden evitar que se'ls escape el riure. Sembla que no acaben de creure's que el iaio morirà algun dia. Ell no els lleva la il·lusió i els pica l'ullet, cosa que els fa riure més encara.
El Pasqual no té ganes de morir-se, ni molt menys, però perdre els camps de vista una temporadeta no li importaria gens. No poques vegades se li passa pel cap vendre l'hort i engegar-ho tot a rodar. Però són moments baixos, aquestos. Si ho pensa fredament, vendre el camp li trencaria el cor, potser literalment i tot. Un home de la seua edat no està fet per a ixe tipus de disgustos.
Aquell camp ha sigut la font del seu sosteniment tota la seua vida i, durant cinquanta anys, també la de la seua dona, la Mª Carmen, i la dels seus fills. A aquell camp anaven els diumenges al matí, quan els fills eren menuts, perquè s'entretingueren una estona jugant entre els arbres. Allí, Vicent els va ensenyar com es collia una taronja de l'arbres. A ells, als seus nebots, el Carles, el fill de Consuelo, a la Marta, la cosina, al Miguel, l'andalús, al Mohammed, a l'Svetlana i, és clar, a l'Ismael. Allí, era on el seu pare l'havia ensenyat a ell a collir taronges.
No, definitivament es moria ell abans que vendre el camp. Després els fills que feren el que els vinguera en gana, però ell es quedava patint fins el final. Encara que haguera d'ensenyar-li a tot Marroc com es collia bé una taronja.

Són les deu i mitja i els collidors no paren. El Pasqual també va arreplegant-ne alguna, d'aquest arbre i ara d'aquell, i quan es cansa para, que per això és l'amo del camp. Fa una volteta i veu que a l'Ismael encara li costa: s'ho ha de pensar dues vegades abans de llevar la taronja. Però, al menos, no dona estrebades.
El Pasqual se li acosta i li fa uns copets al muscle.
- Bé, xiquet, bé. Anem bé.
Ismale fa ixe somriure absent que indica que no té ni idea del que li acaben de dir. El Pasqual riu, i s'allunya.