M'estimo, no m'estimo...

...ple d'imatges bellíssimes. I amb un final genial.

D'altra banda, estimat Joan, et respondré pel que fa als nicks. Em sap molt de greu que t'hagis decebut, però aquí compten els textos i els poemes. Tot allò altre és aliè, no trobes? No crec que això tingui cap importància, sinó que, al contrari, és bo, perquè així llegeixes i valores el text sense cap perjudici.
A més, aquest joc pot ser força estimulant.

Pel que fa la foto... et repto a descobrir-ho tu mateix. Espero poder conèixer-nos a la propera trobada. Així jo també podré saber la cara que fas, d'acord?

Un petó molt gros.

Una poesia molt original i de construcció enginyosa. Quasi tothom ha fet algun cop, arrencar pètal a pètal amb m'estima, no m'estima... Sembla una juguesca divertida on tots esperem que ens surti m'estima. Però m'estimo no m'estimo ja son paraules majors i has fet com una confessió publica del que molts negarien però els sortiria el mateix.
De vegades costa dir m'estimo, però s'ha de lluitar i trobar el que vol el nostre jo més intern ( difícil però no impossible) i aconseguir dir un M'ESTIMO ben gran i sincer.
Et felicito Joan has fet un gran poema amb missatge.

Una forta abraçada

El títol i el tema m'atrauen. Ja em conèixes.
Estimar-se, valoració sincera del que hom ets, sense comparacions, és el normal.
No estimar-se és una resposta a una fletxa d'inseguretat.
Cal trepitjar fort el laberint emocional personal i deixar mongetes per no perdre's.

Un curiós poema el teu, Joan,
escrit des del "jo" despullat d'artificis,
que aconsegueix que qui el llegeix tingui la ferma sensació d'haver escoltat una confidència compartida a cau d'orella, d'aquelles que apropen a les persones unes a les altres.

T'envio una abraçada plena d'estima,
Unaquimera