Mesquí

La nit ja entrada afavoria l’ambient. En un descampat proper al port esperava amagat entre les ombres un home gras i corpulent. La respiració accelerada podia induir a pensar que estava nerviós, o que tenia por. La realitat era ben diferent ...posseït per una necessitat imperiosa d’actuar, feia que l’odi que l’envaïa, s’anés condensant per moments. El sabor amarg de la bilis li pujava per la gola fent que el subjecte a qui aguaitava podes notar l’alè putrefacte del seu agressor.

Tot va succeir en un instant, un espai on el temps no hi tenia cabuda. Quan va veure la silueta esvelta i ben formada d’en Pol, aquell passerell que li havia pres la Pia, va saltar com una fera endinsant la navalla al cos del noi, una vegada i una altre, deixant sortir tota la ràbia aculada dins seu, fins que el cos sense vida va quedar inert al terra encerclat per un bassal de sang.

El silenci imperava. Res no es movia. L’escena restava immòbil, com una imatge congelada.
L’assassí, contemplava satisfet aquell cos altre hora bell i ben format que sempre havia envejat, ara convertit en una despulla grotesca als seus peus.
No era gelosia el que l’havia empès a cometre aquell delicte, no. Ell no ho feia per la Pia, si hagués sigut el cas l’hauria mort a ella. Però no podia suportar més veure com aquell titella, li refregava per la cara aquell cos que ell hauria volgut tenir.