Cercador
Més val una marxa voluntària que un acomiadament improcedent
Un relat de: Maria Quintana- Compartir:
En Marc va caminar lentament pel llarg passadís que el duria fins a la sortida de la fàbrica. A banda i banda del passadís, les oficines estaven buides. Tota aquella colla de babaus que l'havien assetjat durant dotze interminables mesos, havien sortit a dinar.
L’home havia arribmamat a aquella fàbrica per substituir al director que estava a punt de jubilar-se. Li va costar prendre la decisió d’anar a viure a aquell racó de món i deixar els seus amics, la seva casa. Al final ho havia fet amb el convenciment que la feina i la promoció s’ho valia. La realitat, però, fou molt diferent. Es va topar amb “un director a punt de jubilar-se” que era un malparit i que tenia tot un seguici de llepa-culs que obeïen les seves ordres amb el cap cot. I tan bon punt va arribar en Marc, l’ordre que va donar el Director va ser excloure’l, ignorar-lo, vexar-lo. El gran dictador ja havia escollit qui seria la seva successora i ningú li imposaria un estranger vingut de ves a saber on. Era el preu acordat a canvi dels favors sexuals que ella, la successora, li havia regalat durant tants d’anys d’estreta col•laboració.
I va començar l’assetjament d’en Marc. Al principi el director ho feia de manera secreta, oculta, subtil. El va aïllar de la resta de companys, no el deixava parlar a les reunions, li assignava tasques absurdes i sense sentit, tasques que estaven molt per sota de la seva capacitat, només amb la intenció d’humiliar-lo. Més endavant, també subtilment, el director amb la connivència de la seva concubina, va insinuar possibles represàlies als treballadors que es posessin de part d’en Marc. I així, mica en mica tots els companys de feina, en una actitud de covardia i sabedors del poder del director i de la seva amant, es van anar afegint al grup d’assetjadors.
Els atacs es varen fer més directes, més contundents. Ningú li dirigia la paraula i tothom l’ignorava radicalment. L’objectiu era minvar qualsevol mecanisme de defensa que pogués tenir en Marc i tallar de soca arrel qualsevol intenció de lluita per part seva. “Més val una marxa voluntària que un acomiadament improcedent”, li deia el director a la seva amistançada.
Fins que va arribar el dia de la “marxa voluntària” d’en Marc. La porta del final del passadís estava tancada. Era una porta de vidre que deixava veure el paisatge bucòlic de la vall. La terra promesa que havia esdevingut un càstig. En Marc va acostar la seva targeta identificadora al controlador informàtic i després d’un clic la porta es va obrir de bat a bat. Abans de sortir, però, va girar el cap mirant per damunt espatlla el passadís que aviat es tornaria a omplir de treballadors. Li va semblar sentir en la llunyania el monòton soroll de l'artefacte que havia deixat a la oficina de la nova directora: tic-tac, tic-tac, tic-tac...
Aleshores, en Marc va somriure i va sortir cagant llets de la fàbrica.
L’home havia arribmamat a aquella fàbrica per substituir al director que estava a punt de jubilar-se. Li va costar prendre la decisió d’anar a viure a aquell racó de món i deixar els seus amics, la seva casa. Al final ho havia fet amb el convenciment que la feina i la promoció s’ho valia. La realitat, però, fou molt diferent. Es va topar amb “un director a punt de jubilar-se” que era un malparit i que tenia tot un seguici de llepa-culs que obeïen les seves ordres amb el cap cot. I tan bon punt va arribar en Marc, l’ordre que va donar el Director va ser excloure’l, ignorar-lo, vexar-lo. El gran dictador ja havia escollit qui seria la seva successora i ningú li imposaria un estranger vingut de ves a saber on. Era el preu acordat a canvi dels favors sexuals que ella, la successora, li havia regalat durant tants d’anys d’estreta col•laboració.
I va començar l’assetjament d’en Marc. Al principi el director ho feia de manera secreta, oculta, subtil. El va aïllar de la resta de companys, no el deixava parlar a les reunions, li assignava tasques absurdes i sense sentit, tasques que estaven molt per sota de la seva capacitat, només amb la intenció d’humiliar-lo. Més endavant, també subtilment, el director amb la connivència de la seva concubina, va insinuar possibles represàlies als treballadors que es posessin de part d’en Marc. I així, mica en mica tots els companys de feina, en una actitud de covardia i sabedors del poder del director i de la seva amant, es van anar afegint al grup d’assetjadors.
Els atacs es varen fer més directes, més contundents. Ningú li dirigia la paraula i tothom l’ignorava radicalment. L’objectiu era minvar qualsevol mecanisme de defensa que pogués tenir en Marc i tallar de soca arrel qualsevol intenció de lluita per part seva. “Més val una marxa voluntària que un acomiadament improcedent”, li deia el director a la seva amistançada.
Fins que va arribar el dia de la “marxa voluntària” d’en Marc. La porta del final del passadís estava tancada. Era una porta de vidre que deixava veure el paisatge bucòlic de la vall. La terra promesa que havia esdevingut un càstig. En Marc va acostar la seva targeta identificadora al controlador informàtic i després d’un clic la porta es va obrir de bat a bat. Abans de sortir, però, va girar el cap mirant per damunt espatlla el passadís que aviat es tornaria a omplir de treballadors. Li va semblar sentir en la llunyania el monòton soroll de l'artefacte que havia deixat a la oficina de la nova directora: tic-tac, tic-tac, tic-tac...
Aleshores, en Marc va somriure i va sortir cagant llets de la fàbrica.