MÉS QUE UNA ÀVIA

Avui, el dia semblava que portava un mal presagi. El cel de color gris fosc semblava que s’havia de desplomar d’un moment a l’altre.

La tristesa inundava aquella estança petita, amb les cortines corregudes que evitaven veure l’exterior. Al mig de l’habitació hi havia un llit amb el capçal arrambat a la paret. Dues tauletes de nit feien de guardianes i custodiaven un petit llum, un llibre, un vas d’aigua i... un sobre.

Al llit, d’un blanc immaculat, una velleta, també d’un blanc impecable, descansava amb els ulls closos i l’aspecte tranquil, convivint amb la pau.

Dues cadires i dues noies joves contemplaven, amb la tristesa aferrada als ulls, com l’àvia es preparava per al gran viatge de la seva vida. El metge els havia dit que era cosa d’un parell de dies; el cor de la dona ja no li quedava força per bategar.

L’àvia sempre havia estat una gran dona, això sí, una mica misteriosa. Ella sola havia pujat les dues nétes, orfes a causa d’un accident de cotxe, i havia vetllat per elles; s’havia imposat al dolor d’haver perdut la filla en l’accident, i es proposà custodiar, com un gran tresor, aquelles dues nenes. Les seves nétes eren el seu “leitmotiv” de viure. Només una ombra enfosquia aquelles vides.

L’àvia, cada dia, rebia la visita d’una dona gran, amb la qual passava un parell d’hores tancada en aquella habitació. Quan la senyora Carme venia, no volia que ningú la molestés. Avui esperaven la seva visita, tenien una ordre molt concreta: donar-li un sobre que hi havia sobre la tauleta de nit.

Com cada dia, la senyora Carme arribà a la mateixa hora i entrà a l’habitació i les noies en sortiren; mitja hora més tard se n’anà amb el sobre a la mà. La iaia va fer un sospir i també se n’anà.

L’endemà, la senyora Carme els donà un sobre amb documentació legal en el qual feia referència a l’origen de les nétes: l’àvia havia estat la mare de lloguer de la seva filla.