Més que un amor passatger

La mirava, no em podia creure el que veia…
Era com si del seu cos sorgís una estranya llum que envoltava la seva silueta. Els seus ulls, tot i notar-se-li els nervis, la desconcertació del que estava passant, li brillaven més que mai, d'una manera especial, d'una manera… que m'il·luminava el cor.

Les cames li tremolaven i notava que dels nervis començava a suar com de costum, però jo confiava i d'alguna manera creia saber que en el fons, el seu cor estava tranquil, estava en pau. I és que aquella noia, morena de pell, amb aquells ulls càlids i aquell coratge a alhora de lluita, ja feia temps que m'havia robat el cor, però aquell dia, vaig entendre que l'havia perdut...

Inconscient però, sense saber perquè, estava content, o millor dit feliç, en pau, perquè jo era la seva tranquil·litat.



Just uns segons abans de començar i deixar-nos a tots hipnotitzats amb la seva dolça veu i aquella cançó que havia compost per a l'home que l'havia conquistat igual que ella ho havia fet amb mi, va aixecar la mirada de les notes musicals que tenia davant i entre 100 persones jo ser que em va trobar i em va tronar el somriure.


Ella i jo havíem estat amics, amants de la música, fanàtics del bàsquet i companys de sentiments. Érem molt bons amics des de ja feia molts anys i ara ja feia cert temps havia passat l'inevitable segons els nostres amics. Ens havíem embolicat.
Vam estar uns mesos sortint però la meva visió de la vida, de la relació i de mi mateix, la va angoixar i ho vam acabar deixant.
Tot i així mai vam deixar de ser amics i tant ella com jo sabíem que ens teníem per tot el que necessitéssim, ja fos bo o dolent.

Per bé o per mal però, jo no vaig poder oblidar mai la seva il·lusió per l'esport que compartíem, la lluentor de la seva dolça veu que m'hipnotitzava, ni les grans immensitat del seu cor. Em tenia enamorat de cop a peus, perquè ella era la primera noia que havia fet més que escoltar-me, m'havia ajudat. Ella feia més que estimar-me, em respectava. Ella feia més que passa les tardes amb mi, ens divertíem junts. Ella era senzillament especial, i em va ensenyar més que el que podien veure els meus ulls, em va ensenyar que hi ha més coses a part de les visibles.

Però ella no sentia al mateix per mi. És cert que em vaig sentir molt estimat i encara mi sento, però era molt diferent del que jo sentia per ella.
No feia falta ser un gran expert per veure que quan ella mirava a aquell nou amic del grup, se li queia la baba, li brillaven els ulls com una princesa enamorada, somreia de felicitat com mai l'havia vist riure. Li passava el mateix que a mi amb ella però amb una altre persona.



Aquella nit ella faria realitat un dels seus somnis mes estimats. Mostra la seva preciosa veu davant de tots amb aquella cançó que ella mateixa havia compost per l'home que l'havia conquistat igual que ella ho havia fet amb mi.


Va tornar a sonar aquella veu de nou... aquella veu que feia tres anys havia escoltat per primer cop en una universitat plena de noies com qualsevol altre.
Però ella era diferent i aquell dia... aquell dia vaig poder veure el seu interior, la seva anima, neta pura, igual que el dia que li vaig fer el primer peto a la galta.

A poc a poc el tremolor que corria per les seves cames va començar a portar el ritme de la música i es va deixar anar... aquells segons van resumir tres anys guardant un amor platònic...




La cançó va acabar. La seva veu es va anar esvaint entre les estrelles. El soroll de les mans aplaudint del públic va reemplaçar aquell dolç silenci de la seva veu.

Aleshores entre la gent, mentre la meva vida la buscava sense parar, els vaig veure marxar junts i les llàgrimes em van començar a lliscar per la cara. Un estrany sentiment em va envair el cos. Semblava com si algú m'agafés el cor, i encara que sense arrencar-me'l, me l'apretes fort evitant així que bategués. Pero aleshores, de sobte, sense saber perquè en aquell precís moment ni quina era la raó dels fets, em vaig adonar que justament quan començava acceptar la seva felicitat, que no la posseïa sinó que ella era lliure de ser feliç quan, com i amb qui volgués, me la començava a guanyar. Justament quan vaig entendre que no era meva, la vaig poder tenir. Precisament quan vaig valorar la seva felicitat per sobre de la meva va ser quan més feliç em vaig sentir. Un cop més, aquella noieta m'havia ensenyat una regla sobre els sentiments. Aquella noia tan dolça i que m'estimava tant, m'explicava tantes coses sobre la vida sense necessitat d'obrir la boca, que el seu llenguatge em fascinava.


Sempre et buscaré, perquè només aleshores et començaré a trobar.