Més que sol, jo tot sol.

Un relat de: El meu secret
Plovia. Seguia plovent. Com ho havia fet durant la darrera setmana.
Va mirar-se al vidre entelat, i va veure's.
Hi va veure una persona ferida. El temps diuen que cura les ferides, o que, com a mínim, ajuda a superar allò que ocorre... A ell no li servia. El temps nomes servia per acumular odi i més odi contra tot allò que l'envoltava. Sentia com el món se les arreglava per riure's d'ell. Sentia com ningú realment l'estimava. Se sentia sol. Se sentia trist. Se sentia desgraciat. Però potser el major problema era que només se sentia a ell mateix. Mai no havia deixat ningú entrar al seu cap. Mai no havia tengut confiança amb ningú per pensar diferent. Havia començat un petit gra d'arena, però l'obsessió que tothom l'odiava cada dia era més gran i cada dia aconseguia que s'odiàs més a ell mateix.
Dit i fet, l'odi va consumar. I com si d'un drama romàntic es consideràs, no pogué tenir altre final que anar-se'n. Ben lluny, en companyia de ningú, com sempre havia viscut. Però ara, amb una diferència, era mort.

Comentaris

  • Relat dur (Molt dur)[Ofensiu]
    free sound | 01-02-2012 | Valoració: 10

    L’odi no és bo.
    No ho ha estat mai.
    Quedar-te amb les coses bones,
    i oblidar les dolentes.
    Hi ha dos tipus de somnis,
    aquells que vius o que vols viure,
    i els reals (quan dormim) que serveixen per oblidar.
    Cal buscar els dies de sol !