més que simples lletres, gràcies

No se com expressar la meva gratitud per les persones que van inventar la escriptura, les persones que van fer que tot això, tal i com ho coneixem, sigui possible.
Escriure és posar per escrit aquelles històries impossibles i inversemblants que per la persona que les imagina són la seva vida, és aquella vida paral·lela que té dins de la seva ment, és tots els personatges alhora, és totes les possibilitats i camins que es poden prendre en el transcurs d’aquella trama, que a poc a poc, es va teixint, a mesura que les lletres es van escrivint.
Escriure és una manera especial de viure totes aquelles històries que molt possiblement no viuràs, com els assassinats, l’amor desenfrenat i sense límits, la depressió que et fa fer bogeries, l’amistat que sempre has desitjat, aquells temps passats als que haguessis volgut viatjar...
És una manera de fer que els altres et coneguin a poc a poc i vagin desvelant la teva personalitat, perquè allà, enmig de la mentida i la falsedat, es troba la més autèntica veritat i la més sana sinceritat; el vertader jo de cada escriptor.
Hi ha gent que juga al golf, fan maquetes, toquen o fan música... i després hi ha els que juguen a disposar les paraules de tal manera que el qui les llegeixi jugui amb elles, i mentre les paraules vagin entrant pels ulls es vagin sentint com en una muntanya russa, i que visquin un munt de vides i experiències, no tant llunyanes a la seva veritat... deixant alhora la teva part més romàntica, aventurera i poètica a la vista, amagada rere unes lletres que sense estar com tu les poses, serien simplement lletres.
Hi ha persones, més de les que es puguin imaginar, que escriuen per a si mateixes, per expressar els seus sentiments, la seva ira, el seu egoisme i enveja, per poder desfogar-se, i aleshores llençar-ho i desfer-se’n, o guardar-ho per no tornar a caure-hi. Persones que escriuen per no oblidar, per recordar, per poder somiar, per viatjar, per expressar els seus sentiments, per enyorança, per soledat...