Mès que fulles

Un relat de: Mena Guiga
-Sóc la primera!
-Sóc la darrera!

Una brisa amable, agradable, acaronadora, destinaire, va arrossegar-les a l'encontre.

-Sóc la primera!
-Sóc la darrera!

Una havia començat el setembre; l'altra, el desembre. Compartien la tardor de l'aventura. Una, l'estació sencera; l'altra, unes hores. Les dues havien hagut (volgut!) de tastar experiències arran de la caiguda obligada, caiguda lliure, que el cicle dels caducifolis imposa.

Es van trobar en aquell últim tram d'aspecte tangible. La primera era de plàtan; la darrera, de morera.

Compartien l'agonia, estripades, trepitjades, atropellades, corsecades, rosegades, foradades...en l'agonia, malmeses, una contra l'altra, com per aconseguir un gruix ajudaire, transparents de sentiments, una contra l'altra, en un intent d'abraçada plana i ampla.

Van contar-se el fet que els havia marcat més aquella etapa, s'ho varen contar abans no es fes de nit i que l'endemà ja no fos per a elles (en aquell món).

-En certa ocasió vaig anar a raure, via ràfega, a un carreró de poble prou petit. Enclastada en una escletxa d'un mur baix i irregular els vaig veure: la bruixa i el gat de color torrat i que desprenia olor de cafè torrefacte, una bèstia desperta. Ella duia un jersei llarg fins els genolls, de llana, tricotat per 'aranyes de les trenes', aquelles que de tant en tant fan regals a les dones màgiques. Preciosa peça! I de barret portava una mena de triangle isòsceles torçat com una xemenia tocada per massa inclemències. Tremoles, fulla de morera?

-No. Gaudeixo. Ho estic veient. Gràcies per contar-m'ho. Segueix, segueix.

-La bruixa saltava per treure's un pèl de fred que li sobrava a les mans i als peus i a una part de l'ànima. El gat movia la cua, estirada, i la dona escarransida, esdentegada, alegre i avellaneta saltava aquella cua gràcilment. El gat reia. La bruixa comptava els salts. Havien de ser nou nou vegades.

-Vuitanta-un!

-Ella comptava fins a nou i s'aturava. Començava una altra vegada: nou més. No els sumava pas. En feia nou nou vegades.

-Curiós!

-Bé: el seu fer. El gat tenia els ulls malalts. La bruixa, en acabar de posar-se en forma, es tallava un rínxol aspre de la cabellera afro de color gris rata i el passava pels ulls del felí. Així li calmava les molèsties. El gat aconseguia plorar i esbandir la malura fins l'endemà. Ho vaig constatar durant uns quants dies...fins que una ventada em transportà a un altre indret.

Les dues fulles van quedar silents unides en un petó tendre que els escalfava les nerviacions que encara aguantaven, un petó protecció mútua que les fusionava, esdevenien una unitat amb un so de crepitar i cruixir melòdic, dolç, commovedor, que pujava al cel.

-Ara tu, fulla de morera. Ara tu.

-Pel que fa a mi, uf, em dol la imatge del que vaig veure, però el record no l'abandona. La reté. Ho fa per tal que jo, ínfima, amb tota la meva força immortal demani perdó. Allò és immoral.

-Perdó?

-Sí. Ho vaig veure. Vaig ser conduïda just a l'entrada, al costat de l'aparador on s'exhibia la massacre ben presentadeta. Una porta corredera s'obria i es tancava amb eficiència per mantenir l'atmosfera d'higiene interior, no s'afectessin les propietats organolèptiques dels productes. Durant una estona vaig ser a l'entrada, com et deia, compartint part de vorera part de rajoles amb una propaganda electoral despenjada o arrencada i que desprenia energia bruta, falsedat.

-Caram!

-Els clients de l'establiment no s'adonaven de mi. Quina importància tinc? M'aixafaven. Unes sabates de taló em van causar un dolot agut. Unes espardenyes amb una àvia em van fer seguir fins a dins. Vaig quedar situada sota una cadira de potes fredes, metàl·liques. L'ambient era pecaminós.

-Què?

-No ho sabien. El cas és que no ho sabien per costum, per cultura. I jo notava tant aquell pànic surant, aquelles veus que no havien tingut mai veu. Sentia una punxada que es repetia: contínua, profunda, antiga. La porta tornà a obrir-se. El soroll d'unes rodetes avançant. Una pila de safates blanques -no era cap pastís-, una sobre l'altra, que empenyia un home vestit de blanc esquitxat de sang que no s'havia pogut netejar. Els animals de granja industrial sacrificats i trossejats arribaven. Em va venir un flash d'una altra vida mirant, des d'un banc, com un taüt era dut dins l'església. Corones de flors i plors per l'ésser estimat, familiar, amic, conegut. En canvi, aquells sers reduïts a teca, no eran dol per a ningú...llevat de mi. No podia resistir tanta pressió emocional. Sort que em van escombrar i vaig poder fugir del recollidor amb un toc de providencial tramuntanada. No vaig poder gaudir, però, del viatge salvatge que m'oferia: només anava repetint, jo, 'perdó, perdó, perdó', sense treure'm del cap les víctimes. Pensava en la inconsciència que no s'adona de la injustícia, en un alimentar-se consensuat que s'excusava a ell mateix. Uf!

Sanglotava, la fulla de morera. La de plàtan va fer per encara adherir-s'hi més, per alleujar-la.

La primera i la darrera fulla d'aquella tardor llavors van descriure, enclastades com estaven, un ball surant, volàtils i il·luminades per fanals amb bombetes caramelitzades. Fins que el noviluni se les va endur.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

768 Relats

807 Comentaris

252036 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com