Mès que fulles

-Sóc la primera!
-Sóc la darrera!

Una brisa amable, agradable, acaronadora, destinaire, va arrossegar-les a l'encontre.

-Sóc la primera!
-Sóc la darrera!

Una havia començat el setembre; l'altra, el desembre. Compartien la tardor de l'aventura. Una, l'estació sencera; l'altra, unes hores. Les dues havien hagut (volgut!) de tastar experiències arran de la caiguda obligada, caiguda lliure, que el cicle dels caducifolis imposa.

Es van trobar en aquell últim tram d'aspecte tangible. La primera era de plàtan; la darrera, de morera.

Compartien l'agonia, estripades, trepitjades, atropellades, corsecades, rosegades, foradades...en l'agonia, malmeses, una contra l'altra, com per aconseguir un gruix ajudaire, transparents de sentiments, una contra l'altra, en un intent d'abraçada plana i ampla.

Van contar-se el fet que els havia marcat més aquella etapa, s'ho varen contar abans no es fes de nit i que l'endemà ja no fos per a elles (en aquell món).

-En certa ocasió vaig anar a raure, via ràfega, a un carreró de poble prou petit. Enclastada en una escletxa d'un mur baix i irregular els vaig veure: la bruixa i el gat de color torrat i que desprenia olor de cafè torrefacte, una bèstia desperta. Ella duia un jersei llarg fins els genolls, de llana, tricotat per 'aranyes de les trenes', aquelles que de tant en tant fan regals a les dones màgiques. Preciosa peça! I de barret portava una mena de triangle isòsceles torçat com una xemenia tocada per massa inclemències. Tremoles, fulla de morera?

-No. Gaudeixo. Ho estic veient. Gràcies per contar-m'ho. Segueix, segueix.

-La bruixa saltava per treure's un pèl de fred que li sobrava a les mans i als peus i a una part de l'ànima. El gat movia la cua, estirada, i la dona escarransida, esdentegada, alegre i avellaneta saltava aquella cua gràcilment. El gat reia. La bruixa comptava els salts. Havien de ser nou nou vegades.

-Vuitanta-un!

-Ella comptava fins a nou i s'aturava. Començava una altra vegada: nou més. No els sumava pas. En feia nou nou vegades.

-Curiós!

-Bé: el seu fer. El gat tenia els ulls malalts. La bruixa, en acabar de posar-se en forma, es tallava un rínxol aspre de la cabellera afro de color gris rata i el passava pels ulls del felí. Així li calmava les molèsties. El gat aconseguia plorar i esbandir la malura fins l'endemà. Ho vaig constatar durant uns quants dies...fins que una ventada em transportà a un altre indret.

Les dues fulles van quedar silents unides en un petó tendre que els escalfava les nerviacions que encara aguantaven, un petó protecció mútua que les fusionava, esdevenien una unitat amb un so de crepitar i cruixir melòdic, dolç, commovedor, que pujava al cel.

-Ara tu, fulla de morera. Ara tu.

-Pel que fa a mi, uf, em dol la imatge del que vaig veure, però el record no l'abandona. La reté. Ho fa per tal que jo, ínfima, amb tota la meva força immortal demani perdó. Allò és immoral.

-Perdó?

-Sí. Ho vaig veure. Vaig ser conduïda just a l'entrada, al costat de l'aparador on s'exhibia la massacre ben presentadeta. Una porta corredera s'obria i es tancava amb eficiència per mantenir l'atmosfera d'higiene interior, no s'afectessin les propietats organolèptiques dels productes. Durant una estona vaig ser a l'entrada, com et deia, compartint part de vorera part de rajoles amb una propaganda electoral despenjada o arrencada i que desprenia energia bruta, falsedat.

-Caram!

-Els clients de l'establiment no s'adonaven de mi. Quina importància tinc? M'aixafaven. Unes sabates de taló em van causar un dolot agut. Unes espardenyes amb una àvia em van fer seguir fins a dins. Vaig quedar situada sota una cadira de potes fredes, metàl·liques. L'ambient era pecaminós.

-Què?

-No ho sabien. El cas és que no ho sabien per costum, per cultura. I jo notava tant aquell pànic surant, aquelles veus que no havien tingut mai veu. Sentia una punxada que es repetia: contínua, profunda, antiga. La porta tornà a obrir-se. El soroll d'unes rodetes avançant. Una pila de safates blanques -no era cap pastís-, una sobre l'altra, que empenyia un home vestit de blanc esquitxat de sang que no s'havia pogut netejar. Els animals de granja industrial sacrificats i trossejats arribaven. Em va venir un flash d'una altra vida mirant, des d'un banc, com un taüt era dut dins l'església. Corones de flors i plors per l'ésser estimat, familiar, amic, conegut. En canvi, aquells sers reduïts a teca, no eran dol per a ningú...llevat de mi. No podia resistir tanta pressió emocional. Sort que em van escombrar i vaig poder fugir del recollidor amb un toc de providencial tramuntanada. No vaig poder gaudir, però, del viatge salvatge que m'oferia: només anava repetint, jo, 'perdó, perdó, perdó', sense treure'm del cap les víctimes. Pensava en la inconsciència que no s'adona de la injustícia, en un alimentar-se consensuat que s'excusava a ell mateix. Uf!

Sanglotava, la fulla de morera. La de plàtan va fer per encara adherir-s'hi més, per alleujar-la.

La primera i la darrera fulla d'aquella tardor llavors van descriure, enclastades com estaven, un ball surant, volàtils i il·luminades per fanals amb bombetes caramelitzades. Fins que el noviluni se les va endur.