Més que amics, mai més que amants

No dubtava dels meus sentiments. Estava endinsada en el món de l'amor juntament amb el meu novio. Però ell... hi havia un altre noi.

Mai m'havia enamorat d'ell. Mai hi havia hagut res més que una carícia, una abraçada dolça i explosiva. Més d'un petó de comiat, més d'una mirada de desig o un pensament que no havia arribat més enllà.

Era el meu millor amic. Sempre havia estat al meu costat, sempre. Encara que el que en alguns moments li pogués explicar li fes mal.

S'havia que l'estimava, però que no n'estava enamorada. Sabia que m'agradava, però que no estaria mai amb ell. Havia trobat l'amor per una altre banda... Podia dir, segura de les meves paraules, que el meu novio vindria a ser com la meva mitja taronja, però tot i així, el meu amic i jo, sabíem que sempre, passes el que passes ens tindríem l'un a l'altre i que encara que érem més que amics, mai arribaríem a ser més que amants de pensaments, sentiments, desitjos i mirades retrobades...