Cercador
Més profund que el mar
Un relat de: Ves per on!- Compartir:
És de nit. Imagino un cel bru i estrellat que contempla el reflex de la lluna plena a la coberta dels iots que dormen dins del port.
A fora, les onades trenquen la puresa de les roques damunt les quals un jove lliura una flor a la seva estimada.
Mentrestant, a les profunditats marines més remotes, la vida és un seguit de casualitats on els colors, els moviments, les sensacions, els instints i les passions formen una barreja d’art i supervivència que es conjuminen per a entendre’s entre si a més de cent metres sota l’aigua.
Imaginació… Tot són pensaments. Obro els ulls i els estels desapareixen. L’única estrella amb llum pròpia és la que hi ha entre els meus braços. No me’n cal cap altra.
I què se n’ha fet, de la lluna? Davant la teva presència s’amaga, acomplexada igual que la madrastra de la Blancaneus, perquè ja no se sent la més bonica.
A fora, les onades ja no copegen les roques, doncs s’estimen més gaudir de la teva mirada enamoradissa i de l’idil·li que es forma entre el vent i els teus enlluernadors cabells ametllats. I sé que mai no trobaré cap flor digna de tu, ja que no n’hi ha cap que s’acosti a la teva bellesa.
I sota aquesta immensa catifa que anomenem mar… Sí, potser hi ha colors, moviments, sensacions, instints i passions, però tot gira al voltant del mateix eix; tot mira en la mateixa direcció. L’art i la supervivència han perdut qualsevol deix d’importància. Ara, l’únic que compta és el teu somriure, que és més profund que el mar.
A fora, les onades trenquen la puresa de les roques damunt les quals un jove lliura una flor a la seva estimada.
Mentrestant, a les profunditats marines més remotes, la vida és un seguit de casualitats on els colors, els moviments, les sensacions, els instints i les passions formen una barreja d’art i supervivència que es conjuminen per a entendre’s entre si a més de cent metres sota l’aigua.
Imaginació… Tot són pensaments. Obro els ulls i els estels desapareixen. L’única estrella amb llum pròpia és la que hi ha entre els meus braços. No me’n cal cap altra.
I què se n’ha fet, de la lluna? Davant la teva presència s’amaga, acomplexada igual que la madrastra de la Blancaneus, perquè ja no se sent la més bonica.
A fora, les onades ja no copegen les roques, doncs s’estimen més gaudir de la teva mirada enamoradissa i de l’idil·li que es forma entre el vent i els teus enlluernadors cabells ametllats. I sé que mai no trobaré cap flor digna de tu, ja que no n’hi ha cap que s’acosti a la teva bellesa.
I sota aquesta immensa catifa que anomenem mar… Sí, potser hi ha colors, moviments, sensacions, instints i passions, però tot gira al voltant del mateix eix; tot mira en la mateixa direcció. L’art i la supervivència han perdut qualsevol deix d’importància. Ara, l’únic que compta és el teu somriure, que és més profund que el mar.
