més merda de la meva

no recordo haver gaudit mai de l'amor. porto l'odi dins. vull treure tota la merda que porto dintre. però no puc. perque me l'han enganxat ben enganxada. la gent de la meva ciutat, sabadell, es queixen de l'alcalde. s'hi diverteixen. a mi, això, me la sua tant... només penso en el dolor i en la guerra. això ho porto a dins. i ho visc. és horrorós. donaria el que fos per ser mort, però no tinc collons per suïcidar-me. o sigui que cada dia haig de fer el paperet. estic a punt de perdre la fe en l'amor. seria un miracle que això es capgirés. i jo sempre he sigut lluny dels miracles. res no em fa gràcia. estic fins als putus collons de tot. i qui ho trobi malament, doncs ho sento, però almenys haig de tenir el dret d'expressar-me, no? total, quan deixi d'escriure tornaré a la rutina de cagar-me en tot mentre tot es caga en mi. estic massa desesperat. si pogués morir sense sentir res... és que no m'atreveixo. sóc un covard de merda. em fa por suïcidar-me. no vull que ningú es senti obligat a llegir això. la gent es sol divertir donant les culpes als polítics o coses semblants. jo, imbècil de mi, sóc massa bona persona i massa respectuós. o potser és que no m'atreveixo a insultar ningú.
insultaria els meus amics. es poden pensar que m'entenen. però no. i siguem realistes: almenys per a mi, això de l'amistat resulta ser una excusa per fer sentir malament a l'altre amb jocs psicològics. encara que seria extrany veure algú denunciant als jutjats un amic seu per maltracte psicològic. però jo no en tinc, d'amics. simplement són persones que juguen a ser-ho. i això sé que no té solució. a més, jo mentalment estic fet una merda i us asseguro que no hi ha sortida. la societat s'ha rigut de mi i m'ha humiliat fins a cansar-se i ha marxat somrient tranquil.lament pensant: "ara aquest tota la vida serà un pringat". no hi ha ningú de la meva família que realment m'hagi ajudat, perque quan he estat en la misèria ningú ha volgut saber res de mi, i ho dic molt seriosament. jo l'únic que vull és morir-me, perque m'han près la dignitat, sempre he sigut motiu de despreci i marginació i ho vaig arrossegant. per què collons no m'atreveixo. em fa por la mort. no li vull mal a ningú, simplement vull estar en pau i això vol dir morir-me, però no li demano a cap déu que em caigui la casa a sobre per això, perque em fa por la mort.
que se'n vagi a la merda la gent que viu a costa de riure-se'n dels més dèbils mentre viu en una situació privilegiada, i sabeu bé que estic parlant de molta gent. com el típic que et ve a vacil.lar a la discoteca i com que no ofereixes resistència et va humiliant amb paraules rebuscades que no lliguen gaire bé. i aquest tipus de gent sempre han de ser més grans, més forts i amb un somriure que et diu "pobre nen, estàs acabat" o "jo sóc el millor i tu ets una merda"
en fi: a prendre pel cul