Més lluny encara

Jo era ben xic
quan em xopava
si plovia.
I era un goig
córrer
i jugar amb la terra.
Quan la serra
del davant del meu poble
era una temptació.
I amb la colla
erem ferotges
i ens empaitavem
fins a ferir-nos
ingenuament.
Tot això pensava
fent camí cap a casa.
Són records amables,
com el primer bes
o la primera palla.
O com el primer poema,
a primer de bàsica.
O com un estiu
o com la felicitat
de saber
que vius en mi
i vivim
en pau.