Més enllà. La noble ambició d'una flor

El vent no se l'enduu,
però li encantaria ofegar-se a l'oceà,
on moren els àngels suïcides.

És la serventa dels seus grans companys,
es sent intimidada a cada moment,
i és una esclava del sol.

Al seu voltant riuen,
al seu voltant ballen,
però quina gràcia té?

Ella vol ser l'única,
no té fe en compartir,
no gaudeix clavada a terra;
vol caminar, el mar assolir,
per conèixer la mort i que sigui només seva.

Veure el caos d'éssers mutants,
tenir inferns i cels davant,
recórrer autopistes del mal.
Sentir odi i set de venjança,
lluny d'aquest bucòlic prat,
on el seu art resta callat.

Això és el que ella desitja.

Esperar... fins quan?
Cada moment és etern.

Com cridar?
Com matar aquesta ràbia debilitant que la desfà?
Desfent-se potser arribarà el límit...
però quant ha de durar?

Manipular la seva vida boja,
o la mort cega,
que trota per paratges insòlits
on la veritat és forta,
alimenta,
es fon amb el cos en un ball endimoniat.

Deixar de ser una escultura,
lletja i de mal mirar,
on qui la veu somriu amb aire de superioritat.

Tot això és el que ella desitja.