Més enllà dels teus ulls

Quan a la sortida d'un semàfor va provar d'arrencar amb tercera va veure que les coses no anaven bé. Autocontrol, li va dir la seva veueta interior. Va tancar els ulls una fracció de segon per buscar la serenitat entre els plecs inexpugnables de la ment. L'havia deixada al llit, dormint plàcidament. Innocent com un nadó. I ell se n'havia anat, fent mil i un malabarismes per escapar-se sense despertar-la. Silenciós. Com un lladre. Autocontrol. I ella dormia -vés a saber per quins somnis, per quins mons navegava-, lluny dels tripijocs de la seva ment perversa. Va respirar fondo, empassant-se tot l'aire de l'interior del cotxe. No en tenia prou; en necessitava més i va haver d'obrir la finestreta. S'ofegava. Amb l'excusa de la mort de la germana soltera de l'àvia i l'herència de la casa, s'havia esmunyit d'entre els llençols i havia saltat del llit abans que es fes de dia. Com havia fet altres vegades amb l'excusa de la feina. M'he d'afanyar a acabar un informe. L'entrega del projecte s'ha avançat i ara hauré de córrer de valent si vull atrapar-ho tot. Incomptables vegades. El cotxe era vell i la maneta per abaixar el vidre grinyolava amb cada volta. Quines ocurrències, la tia Victòria, deixar-li la casa del poble a ell! Vés a saber què li havia passat pel cap! Tenia el front perlat de suor, i les mans enganxoses van deixar una taca d'humitat curiosa al canvi de marxes, que el va mirar burleta quan va rectificar per tornar a posar la primera. Si a ell no li havia agradat mai, aquella casa! Quan de petit hi anava, ho feia ben bé per força. El conductor impacient d'una furgoneta havia començat a tocar-li el clàxon. Estrident. Semblava que hagués de fer escaltar tots els vidres, com una bomba. Pum! I ell l'havia deixada dormint plàcidament, sense dir bon dia. Sense cap petó, sense cap carícia. Com si se'n volgués anar per sempre. Alguna cosa també li explotava dins del cap i el va obligar a tornar a tancar els ulls una fracció de segon. I ella encara devia dormir... els ulls closos. De vegades no podia suportar la seva mirada. La sinceritat, la franquesa d'aquell esguard que semblava no amagar res. No estava preparat per fitar el blanc pur i resplandent que emanava dels seus ulls. Una gota de suor li va relliscar per la templa, galta avall i es va aturar a la barbeta, indecisa. Jugant a si caic o no caic. Autocontrol. Autocontrol. Autocontrol. S'ho va repetir mil vegades, mentre es mossegava les ungles que s'havia martiritzat tot el camí i es passava el mocador llardós pel front i s'aferrava fort al volant, pres del pànic i fugint. Com d'un conte de por que no deixa dormir els infants. Com del monstre que vivia en algun lloc secret de les golfes de la casa que li acabava de caure com un regal del cel. O com una maledicció del cel. Va canviar de marxes ràpidament, fingint agilitat. Segona. Tercera. Aviat sortiria de la metròpoli. Fins al poble de la tia Victòria -l'única germana de la seva àvia- hi tenia uns quaranta minuts. I la veueta interior no parava de repetir-li la mateixa paraula inútil. Amb l'excusa de l'herència, l'havia deixada bocaterrosa. I havia sortit del pis, i havia arribat al cotxe sense girar-se enrere ni una vegada, com un nen que ha fet una malifeta i tem que el descobreixin. Fent-se el valent. Dormia plàcida i innocent com un nadó. Les excuses són el regne dels covards amb mala consciència. Quan va deixar enrere el bullici de la ciutat i es va endinsar per carreteres secundàries es va fer la falsa il·lusió de respirar tranquil, però fins i tot amb la finestra oberta fins a baix de tot es marejava fent els revolts. Arcades. I autocontrol. La veueta interior, més que un aliat, s'anava convertint en un enemic amb cada metre que avançava. Va pensar en la casa que acabava d'adquirir i va recordar-se de quan els avis encara vivien i ell era petit i hi anava a passar els estius. Corria tot el dia enganxat a les faldilles de la mare. I el fill del masover, que devia tenir un parell o tres d'anys més que ell, li deia «gallineta». I l'àvia sempre deia, quin nen més emmarat. Però a les golfes hi vivia un monstre, i els dies de tempesta -de trons que esquerdaven el cel i llamps encegadors- el sentia udolar i esmolar-se les ungles a la porta de fusta que tancava l'estança «prohibida». I sentia la fressa de les potes peludes i fastigoses intentant trobar el forrellat, i els grunys i els roncs i aquell respirar trencat i profund i negre com una cova. O potser era el vent. Els arbres es movien i la llum guspirejant del matí es filtrava entre les fulles. I pensava en ella, embolicada entre els llençols com un regal. Encara se sentia l'estómac regirat. I quan era negra nit i l'aigua queia del cel, potent com una cascada, semblava que tots els fantasmes de la casa es posaven d'acord per fer-li por. I ell, corria -quatre, cinc anys- per abastar el davantal i abraçar-se a la cintura -quina olor més dolça- de la mare. No sabia d'on havia tret que a les golfes hi vivia un monstre terrible que es menjava els nens petits. De dues queixalades. Nyam i nyam. Era estrany, perquè ni la mare ni l'àvia ni ningú no li havia explicat mai contes de por. De fet, no li explicaven mai cap conte abans d'anar a dormir. L'àvia deia que valia més anar-se'n al llit amb el cap tranquil i reposat, i no ple d'històries estrambòtiques que després el farien somiar com un condemnat tota la nit. Al final d'una recta llarga, després de tantes esses, va entreveure, enmig de l'espessor dels arbres de la carretera, el campanar dret i majestuós del poble. Immòbil i serè com havia estat sempre des que ell tenia memòria per recordar. L'havia deixada plàcida, innocent, vulnerable com les ales d'una papallona i havia tancat amb clau, sense fer gens de soroll. I el cert és que mai, mai no havia travessat la porta de fusta. I la gota maleïda continuava relliscant-li per la cara sense acabar-se de decidir a caure del tot. I feia molt de temps que no la mirava als ulls perquè tenia por de llegir-hi aquella mirada que exigia una resposta. Digues, m'estimes? M'estimes? Amb les mans relliscoses, lleugerament tremoloses, va reduir marxes per deixar travessar un parell de dones grans a l'entrada del poble. Quan, a l'hora d'arrencar, va tornar a posar la tercera, va adonar-se que havia perdut la serenitat entre els plecs inexpugnables de la ment. El monstre encara vivia amagat a les golfes i ell no volia aquella casa! I ara les gotes de suor li recorrien el coll com cucs llefiscosos. Se les eixugava amb les puntes dels dits, foragitant-les amb ràbia. Però els cucs tornaven. I tenia por dels ulls càndids i honestos que només volien una resposta. M'estimes? M'estimes? La veueta i l'autocontrol van desaparèixer a poc a poc, com una barca que es perd a l'horitzó, llunyà, en un dia de boira. M'estimes? I ell li havia dit, és clar, mil vegades. És clar. Però «és clar» ja no servia. M'estimes? Ella -ales de papallona- volia sentir el so d'aquella paraula deliciosa pronunciada pels seus llavis. T'estimo. El timbre de la veu, el moviment de la boca, cada lletra. T'-e-s-t-i-m-o.
***
L'advocat l'esperava davant del reixat del jardí: havien quedat allà per signar les escriptures. Quatre rúbriques i el casalot era seu. Així de fàcil. Quan se'n va anar es va quedar sol amb la casa, sol amb les golfes. Sol amb ell mateix i sol amb la por. Tot el dia. I, ja cap al tard, quan era hora de tornar -qui sap on devia ser ella?-, va fer una cosa que no havia fet mai: va pujar fins la porta de fusta -corcada d'anys- i la va obrir sense pensar.
Pel finestró obert a la teulada encara entrava una mica de llum. Vermella. Amable com una carícia -tendre com la seva pell. L'havia deixada bocaterrosa, cavalcant pel món dels somnis. Més enllà dels seus ulls hi havia tot l'amor que ell s'havia resistit a acceptar. Les partícules minúscules de pols voleiaven al no-res, un ball sense música. Sempre que provaves d'agafar-ne una se t'escapava, i totes les altres es bellugaven frenètiques -una fracció de segon-, com un espasme. Des de petit sempre havia cregut que a les golfes hi vivia un monstre i des de fora ja olorava la bèstia esgarrifosa. Ara s'adonava que mai no havia sabut que, més enllà de la porta, hi havia un finestró. I que a la tarda hi entrava la llum rogenca del sol que es ponia. I que es veia la punta de les muntanyes nevades si aixecaves molt el cap. I, cosa curiosa, a la porta de les golfes no hi havia hagut mai cap forrellat.