Més enllà (Culpa)

Em desvetlla un soroll. Estrident. Agut; que esbotza els meus sentits. Obro els ulls, sols un instant. Són les quatre de la matinada i el telèfon no deixa de sonar.

Despenjo. Em diuen que no hi és. Se n'ha anat, ha marxat. Una sensació recorre tot el meu cos, milers de sentiments inunden la meva ànima, la meva ment, i m'amago entre els llençols, afligida.

"No crec que dormi més aquesta nit". Ni tampoc les restants.

Em desperta un soroll. Conegut, familiar. Sona el despertador. Em vesteixo amb la calma de qui no té res a fer. Amb la passivitat de qui no té res a perdre. Estic abatuda.
Surto al carrer. L'aire càlid convida a gaudir d'aquest dia de Juny però serem uns pocs els que ens serà difícil d'oblidar.

21 de Juny.

Roses vermelles seran una bona elecció. El vestit de flors liles i negres serà adient, diu que l'afavoreix. Sortint de l'impremta algú que em saluda. Avui és el que toca? em pregunto.

M'assec al banc del parc i em poso a pensar...

Ningú t'explica com combatre el dolor. D'aquesta absència tant gran ningú en té la cura. Qui et prepara per aquest silenci? Què fer-ne d'aquest buit que ha deixat dins meu, que ressona a cada segon tots els meu sentits? Aquest silenci que crida!i em diu que mai tornaràs al meu costat. Mai més m'adormiré agafada a les teves mans suaus i marcades per una vida de patiment.

Què en farem d'aquelles tardes a la plaça? Qui serà ara, qui farà ressonar dins la meva consciència, el resultats dels meus actes?

Diuen que una mare no hauria de veure enterrar mai el seu fill, però no en diuen res dels fills que veuran morir la seva mare.

I ara, plantada davant d'aquesta làpida els records afloren i sento de lluny alguns plors. Són els de la nena que hi ha dins meu que espantada es lamenta que aquesta és la crònica de demà, de l'endemà de la seva pèrdua.