Mèrits que la pàtria fa per nosaltres

Un relat de: Orfeu Decapitat

Endavant, ciutadans, que avui fem mèrits per la pàtria!
- I quins mèrits fa, la pàtria per nosaltres?"
Büchner, ‘La mort de Danton'.



LA DESCRIPCIÓ
Del passat del senyor Domínguez només cal saber-ne que va alçar la veu per cridar 'Arriba España' cents de vegades, ja que de jove va militar en un grup d'extrema dreta, on va destacar per tenir unes idees que sobresortien per la seva radicalitat propensa al nazisme, i que va fundar un diari d'ideologia neo-franquista a finals dels setanta, que no fou exitós i va haver de tancar al cap de quatre anys. Ara que és vell, la seva ment encara s'ha fet més abrupta i sentir-lo parlar fa avergonyir qualsevol persona mínimament cultivada.

EL CONFLICTE
Merescudament solitari, vestit i perfumat a l'antiga, surt de casa a les deu, després d'haver esmorzat i aplaudit l'article de Jiménez Losantos d'avui. Saluda, fent-se el sociable, els dos pintors que li repassen la paret. Va prendre la decisió d'arreglar-la després de veure que hi havia més ciment descarnat que pintura, malgrat que va tardar encara més buscant un pintor que li proporcionés un preu que ell considerés apropiat, alguns preus dels quals el feien quedar glaçat. El que per a moltes persones representa una cosa insubstancial, cap motiu per a trencar-se la closca, a ell li semblava una inversió descomunal, una despesa extraordinària.
Saluda amablement i en castellà dos esquenes torrades: una doblegada, l'altra recta, absortes en la seva feina, però parant i girant-se quan senten la seva veu.
- Bon dia! - diu el més extravertit i rondanxó dels pintors -.
Una fredor li recorre el cos. Ho han tornat a fer. Per molt que ell els parli en l'idioma de Cervantes, posem per cas, ells contesten en un català occidental impecable. Ho considera una falta d'educació i comença a cavil·lar injúries contra els treballadors.
- Avui sembla que fa sol, oi?
Para en sec, i busca alguna resposta enginyosa. El silenci comença a ser sospitós i, finalment, es deslliura:
- ¿Podéis hablarme en español?
Ho diu en un to insolent, curull de fàstic, cosa que fa girar l'altre pintor, amb rostre ofès:
- Home, després dels anys que deu fer que viu aquí, el podria entendre perfectament, crec jo.
Aquí comença un diàleg obtús i insultant entre el senyor Domínguez i els pintors, els dos bàndols defensant aferrissadament una ideologia lingüística i política. La discussió acaba al cap d'una bona estona amb la resolució de que ells fineixen la feina, cobren i marxen, però els descomptarà l'estona que han estat xerrant
Entra desfet i malhumorat a casa, recordant amb nostàlgia aquells pintors i paletes de castellà recalcitrant i patriotisme de toro d'Osborne.

L'ÈXTASI
A les sis ja han acabat. Els paga de mala gana i espera des de la finestra que marxin amb la furgoneta per sortir al carrer.
Observa la casa: ha quedat renovada, lluent. L'envaeix una satisfacció suau i reconfortant. En l'èxtasi que li produeix el canvi, la llarga disputa queda lluny i se sent orgullós del diner invertit. S'acosta i passeja els dit per la paret brillant i neta i nota en la punta dels dits plens de plecs una superfície rugosa, però no irritant. Respira profundament i torna a observar la façana, aquest cop de més lluny.
Tarda una bona estona a tornar a entrar a casa.

LA TRANSFIGURACIÓ
S'aixeca a les nou. Obre la porta ràpidament i n'extrau el diari. Esmorzant, observa que l'article d'avui parla casualment del bilingüisme a Catalunya. ‘El bilingüismo inexistente', es titula i li agrada tant que el torna a llegir. En acabar de fer una repassada al diari, un espasme d'il·lusió l'empeny a observar de nou la casa de fora.
Surt i, com un nen, evita mirar-la al principi, a prop, perquè la sorpresa de veure'l de lluny sigui més gran. Quan creu que ha arribat a la distància acertada, es gira.
Les parpelles se li obren de patac i els ulls palpiten desesperats dins de les òrbites. No s'ho pot creure. Corre alteradíssim cap a la paret i palpa allò negre... no surt... ni rascant... Si arrapa i una ràbia iracunda contra ningú i tothom s'apodera d'ell, caient lentament, doblegant-se pel dolor. Gemega molt fluixet, un plor de pena i d'horror i de ràbia, molta ràbia. Sent punxades intermitents alternatives per parts diferents del cos. Fins que una d'especialment forta li fa cloure els ulls palpitants.

LA VEÏNA
La veïna surt de casa a comprar pa, enciam, tomàquets, pastanagues, llet, mig quilo de carn picada, tres-cents grams de pernil dolç i una barra de xocolata amb llet, quan troba el fastigós veí del davant estirat, ah! i pa ratllat, que avui vol fer un llom que fa temps que té al congelador rebossat, quan troba el fastigós veí del davant estirat sobre la catifeta de la porta, però que li passa a la paret que ahir uns pintor li arreglaven? però, que hi ha, guixat?
‘Arriba España!!', resa un missatge de dimensions descomunals, escrit amb algun esprai fosc. A dalt, a baix, als costats, hi han creus gammades i altres frases feixistes, una en alemany que la veïna no compren.
S'acosta prudencialment al veí i li diu alguna cosa. Al veure que no reacciona, la veïna s'enretira, alleugera el seu pas feixuc i es dirigeix espaventada al supermercat

HAPPY END
I així, el noi dels diaris no hagué de passar més per aquell carrer a dur cert diari feixista a aquell homenot repugnant i el seu trajecte durà tres minuts menys, tenint més temps per visitar l'hort abandonat que l'avi tenia a les afores, on hi cultivava unes plantes molt apreciades per ell i els seus amics. Ho cultivava el noi dels diaris, no l'avi.
Ja està.



Comentaris

  • titelles... si![Ofensiu]
    Orfeu Decapitat | 08-08-2004

    Realment aquesta és la impressió que convenia que fes aquest personatge. És un relat pensat d'una forma exagerada i paròdica, sense psicologia ni profunditat.

    Això del bigotet i el burro són dos bones idees.

    Bon dia!

  • titelles[Ofensiu]
    pèrdix | 08-08-2004

    mmmhhh...està ben escrita la història, però trobo que el "dolent" és massa paradigmàtic, sense matisos, com el dimoni de les funcions de titelles. L'únic que li falta, em sembla que no ho has dit, és un bigoti finet i ben retallat.


  • El burro[Ofensiu]

    I per més INRI, al bagul li van enganxar un burro, perquè l'acompanyi eternament.