Merda.

Un relat de: faldudeta_8


Arriba un cert moment que notes que la teva felicitat s'allunya, que poc a poc es va separant de tu. 'Físicament' hi és, però realment no. Et vas adonant que ja no tens gens d'importància, que una llàgrima teva ja no té el més mínim significat.
Abans vivies rodejada de protecció, ara, de merda.
Tu mateix t'ho negues, t'intentes convèncer de que no és així, que realment no et pot estar passant a tu això; però no t'adones realment que l'únic que estàs fent és maquillar la realitat.
En un present això és bo, és molt bo... però... t'has parat a pensar com pot ésser, per a tu, en un futur? No? Doncs para't a pensar-t'ho...

És com una sèrie de successions. Estem envoltats d'aquestes. Et despertes 'bé', t'adorms mal, et despertes 'mig bé', t'adorms molt mal, et despertes mal, t'adorms fatal, et despertes 'fatal', no t'adorms...
Tot això et passa ara, però... després? Després que vindrà?

Hi ha una bifurcació en aquesta resposta. Una que quelcom escolliria, i l'altra que tothom fugiria.
La primera seria que després et vegis recolzat i tires endavant amb ajut i amb moltes, moltes ganes, molta força i molt d'amor.
La segona i la que irrita a tothom...per a què dir-la? Si irrita, per a què?

També és molt trist està molt disposat a donar-ho tot, i que les circumstàncies no t'ho permetin, o que et vegis sola amb la teva pròpia disposició; com si et tiressin fora de casa, sol, amb les maletes al carrer...i, a més, plovent !

Et sents perdut, tot està a les teves mans, però ningú s'ha parat a pensar si les teves mans, soles, saben moure el món.
Unes mans soles no mouen res, i menys això...

El món, i res, es pot moure sol. Som éssers amb la necessitat de convivència, incapaços de poder realitzar quelcom per poder anar superant obstacles.
Éssers capritxosos, que un cop trobem la nostra màxima felicitat, no la volem soltar per res del món, per res a canvi.

Som éssers que, sols, ens cobrim de merda.

Comentaris

  • Tots hem estat sols.[Ofensiu]
    El meu secret | 04-02-2012 | Valoració: 9

    "Et sents perdut, tot està a les teves mans, però ningú s'ha parat a pensar si les teves mans, soles, saben moure el món."

    M'ha agradat molt aquesta frase.
    També crec que és la nostra obligació intentar-nos convèncer que som feliços, perquè si no ho féssim, potser tot seria massa desatrós.

    Raül.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de faldudeta_8

faldudeta_8

33 Relats

54 Comentaris

32403 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Sóc una noia de 20 anys, la qual va començar a entrar pel món de relatsencatala.com quan en tenia 16.
Vaig començar estudiant enginyeria telemàtica i he acabat estudiant filosofia, un món apasionant.
Sóc una persona què sol pensar bastant en les coses de la vida, les quals aniré compartint per aquí..amb vosaltres.