Mercuri

Un relat de: Sergi

12:53h. Caic.

Camino per un pla espai infinit de cristall líquid. Una superfície mercúria infinitament llisa. Deu ser mercuri. Neixen petites ondulacions al voltant dels meus peus. Camino lentament, sense pressa. Camino durant hores, durant dies. Aquesta calma lluent i infinita no s'acaba mai.

Han passat setmanes. No tinc gana, no tinc son. No tinc amics. Estic sol. Molt llunyà, distingeixo un petit punt en l'horitzó. Seguiré caminant.

Mesos. El punt s'ha anat convertint en una forma cúbica que amb prou feines avança cap a mi. Sé que hi arribaré. Només em cal tenir paciència.

Fa un any que camino. En poques setmanes arribaré al cub gegant. És negre. Un negre profund i brillant, metàl·lic i absorvent.

He tocat la paret del cub. Han passat molts mesos, però sento com si només haguessin passat uns segons. El cub és gegantí, d'una grandària que va molt més enllà de la nostra comprensió. Em sento petit. Minúscul. Seguiré la paret.

Han passat setmanes. He seguit la paret fins trobar una marca rectangular, sembla una porta. Fa hores que empenyo, ja ha cedit gairebé un centímetre.

Sé que la porta es mou, partícula a partícula, ho puc sentir. En pocs dies, l'obertura serà prou gran per poder-hi entrar. Només he de tenir paciència i mai deixar d'empènyer. Segueixo sense tenir gana, ni son, ni amics. Estic sol.

Finalment he pogut entrar. Les properes setmanes caminaré en direcció al centre del cub, cap a la columna de llum que puc veure des d'aquí.

Estic arribant al centre del cub. La llum m'encega, però no m'importa. Seguiré caminant. En unes hores hi seré, espero trobar-hi la resposta a aquesta absurda i monòtona aventura.

Ja hi sóc. Em sento lleuger. La llum em recorre amb una càlida sensació fluïda, sento com entra per cada porus del meu cos. Aquí no hi ha res. Els meus peus es desenganxen del terre, i les últimes gotes del sol líquid rellisquen pel meu peu, caient i caient, fins a un terre que he deixat molt avall. Viatjo amb la llum, amunt, en un viatje vertical a velocitat vertiginosa.

Em sento créixer mentre ascendeixo a gran velocitat. El cub gegantí va quedant enrera, es fa petit, minúscul. Em faig gran, enorme.

Toco de peus a terra. Obro els ulls. Segueixo al meu laboratori, on he treballat tota la vida. Crec recordar que fa uns moments estava analitzant alguna substància estranya. Miro pel microscopi: només un minúscul cub, fosc i fred, sobre una fina capa de líquid conservant. Miro el rellotge, les 12:54h. Tinc la sensació que en aquest últim minut han passat dos anys, com si m'hagués quedat clavat en el temps. Em sento cansat. Tinc gana. Sento un fred punxant als peus. Miro cap a baix i vaig descalç. Al meu voltant, hi ha gotes d'un líquid fosc, metàl·lic. Deu ser mercuri.

Comentaris

  • m'agrada[Ofensiu]
    Lior | 25-09-2008

    Hola Sergi,
    m'ha agradat molt el teu relat, aquesta barreja entre realitat i somni.
    Aquest tipus d'històries m'agraden molt.
    Et convido a llegir el meu relat "Ell i ella", i si el vols comentar, doncs millor que millor.

    Fins aviat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: