Mercat

Travesso el pont i quasi m’oblido d’on vaig: el riu és ample i lluminós, el cel l’amanyaga generosament, una parella d’ànecs obren noves rutes fluvials i els arbres nus descansen a la vora de les aigües on la seva imatge es torna transparent i càlida. El món és bonic i qualsevol feina pot esperar.

Un grunyit rovellat em desperta: No es pot passar per aquí... rondina un home, no tan vell com la seva veu, mirant cap a una parella vestida amb roba àrab, que passa alegrement per una drecera feta ja fa molt de temps enmig de la gespa pansida. Ella porta el cap tapat i ell, unes ulleres amb muntura blanca. Es donen la mà i, per sort, no han sentit el iaio que porta a passeig el seu mal humor de cada dia. Avui van junts al mercat i el sol es reflecteix en els seus ulls negres.

Dues dones, segurament mare i filla, remenen la roba interior de colors llampants sota la mirada perduda de l’home jove que sosté les bosses. Mira, mare, aquest biquini, fa molt per a tu, diu la jove, ensenyant unes peces de color marró i enviant un petó cap al noi que ni la veu. La mare fa un somriure petit, agafa el biquini marró i l’amaga discretament sota la pila de roba. Els ulls li brillen quan aconsegueix atrapar-ne un altre de taronja, amb els marges verds. Qui sap si se’l quedarà...

La família de gitanos, mudats amb roba de diumenge, camina pel mig del carrer: ell amb ulleres fines i traient pit, ella aguantant la respiració dins de la faldilla acabada de planxar, el nen amb galtes vermelles donant les mans als dos. Miren dissimuladament a una banda i a l’altra, buscant amics i familiars, més que roba i fruita. Aviat es trobaran amb els cosins, igual de mudats, i aniran a fer uns xurros amb xocolata a la paradeta del final del passeig, parlant en veu baixa i escollint paraules que sonin serioses i importants.

Davant meu, la dona de cabells platinats que porta dues bosses iguals, una a cada mà, amb dues cebes, dos plàtans, dos alls, dues tomates i una cosa petita embolicada amb paper d’alumini, camina decididament cap a la sortida. Els cabells no li dissimulen l’edat però el pas és àgil i les cames esveltes, i estic segura que fa aquest mateix camí cada diumenge, segurament sola, segurament somrient.

El mercat s’emplena massa ràpid de persones i veus, la majoria sense pressa, algunes felices i d’altres buscant la felicitat d’un matí assolellat i fora dels espais tancats. Faig cap al riu un altre cop. I de nou, m’enganxo als reflexos de l’aigua mandrosa i perfecta. Entre el riu i el cel, em perdo com a persona i em trobo com a ocell.