"Mentre plora, de ràbia..."

Ole, primer de tot. L'autor ha aconsegiuit lligar tots els sentiments en paraules, d'una relació.

Ara mateix m'ha servit per observar tot allò que tic dins i que no se com explicar-ho, com una conço bona, que t'ordena alló que tens dis el cap.

Descriure sensacions és molt complicat, però quan uneixes unes paraules i descrius quelcom que elt passa, et sents orgullòs ja que primer has estat capaç de descriure-ho i tot seguit entendre-ho.

Seguirem describint sentiments, merci per tot.

P.D. No T'he posat un 10 per que com a escriptor (amateur) vull creure que jo mereixo el 10. Si no fos egoista hauries tret un 11 (o més)

tant poc t'estimes que segueixes per seguir amb eixa gent que et fa sentir així? hi ha més persones que llonganises en el món. Tira-li morro i ves endavant, enfonsar-te no et serveix de res si no és per millorar

sempre m'he sentit com tu,cada relat que escrius em veig protagonista d'ells...
A mi també em passa,ploro i em pregunten què fa que estigui d'aquella manera,els dic que no ho sé,que tinc un mal dia, i continuen al seu món; quan elles tenen problemes em vénen i em demanen que les ajudi,pèrò quan sóc jo la que ploro no val la pena saber el perquè d'aquelles llàgrimes que en realitat cauen per elles.

Plorar de ràbia per les amigues, malauradament, és una sensació que moltes noies (i nois estic segura q també, encara que no ho diguin) han experimentat al llarg de la seva vida. És una època que encara no saps què vols, però tens molt clar el que no vols. I sovint, el que no vols, és ser com les persones que t'envolten, perquè no fas més que trobar-los defectes, aspectes seus que no fan res més que perjudicar als altres o fer-los sentir malament. Però al mateix temps, no pots affrontar-te a elles, perquè és l'únci que tens, l'únic que et lliga amb la resta de gent, i el que les converteix en indispensables fins que puguis ser prou forta com per sortir a fer la teva.
No les odïis massa, només intenta no prendre-te-les massa en serio. en el fons, no són res més que persones com tu que intenten buscar el seu lloc en aquesta vida.
Passarà un cert temps, i veuràs que tu tens l'autonomia que ara tant anheles, i que pots sobreviure sense Elles. Només hauran estat una trista etapa de la teva existència. Elles s'ho perden!!!

et comprenc perfectament anNna, al final aixo d'amagar realment com et sents es converteix en una costum i passes de nomes amagar-ho als amics i a l'escola per amagar-ho tambe a la familia. Perque et sents avergonyida i no vols que et vegin aixi, tant malamen.
ptons i milloret!

XaRoPDeTu

Hola AnNna,
aquest realt el vaig llegir a la web d'una amiga que compartim, la Jenny.
Era en un concurs, i recordo molt bé el teu text.
Jo tambè en vaiog escriure, i dels que hi havia recordo que aquest em va fer sentir quelcom d'estrany, com una pèrdua, perquè anys enrrere jo tambè he pasat per aquest mal trangol, Felicitats per el teu maginific text, Jo visc a Breda, espero algun dia veure't per Sant Celoni!


Petons i abraçades

havia llegit molt poques coses teves, però aquest relat ha remogut sentiments que vaig experimentar quan anava a l'escola i em sentia aïllada del reste de les altres nines. Expresses molt be el que sents i arribes endins ..

Una aferrada

Conxa

trobu que la finalitat d'escriure (almenys en el meu cas) és poder buidar aquells sentiments que van voltan pel teu cos,sense ordre. i que el resultat d'un bon escrit, és ser capaç de fer sentir a qui ho llegueix tot allò que tu has sentit al escriure aquestes lineas. I et valoro amb un 10 per que llegint el teu escrit... he sentit ràbia, molta ràbia. felicitats!

Sens dubte, el millor relat que t'he llegit. I no només per com descrius de bé els teus sentiments, sino per les paraules, pel ritme, per l'elecció de cada un dels mots. I, a més, sense necessitar cap mena d'artificiositat. En saps tu d'escriure, noia de l'overbooking (i no només d'enes, sino de moltes més coses).

Quan tenia la teva edat, vaig passar per una situació molt semblant a la que descrius. Els "amics" amb els que sortia em feien més mal que bé. No sé si pels mateixos motius que tu (intueixo que no) però la situació era idèntica. Un dia, me'n vaig cansar i els vaig enviar a la merda (així, dit a la cara i sense necessitar gaire paraules més). Em vaig quedar més penjat que un fuet, cert... I vaig tenir un curs complicat (més que res, pq els substituts que vaig trobar tampoc van ser la resposta). Però els vaig tornar a engegar (aquest cop més subtilment) i vaig seguir buscant. I saps, vaig trobar una colla de gent esplèndida amb qui encara mantic una magnífica amistad més de 20 anys després. Et dic això perque, encara que la soledat espanti, recorda que sempre és transitoria i que, en tot cas, millor sol que mal acompanyat. Sigues valenta, Annna. No te'n penediràs...

LA VERITABLE FORTALESA COMENÇA EN ELS QUE RECONEIXEN QUE REALMENT NO HO SÓN...

:X

Bé, què puc dir que no t'hagin dit ja?
Jo també m'hi he sentit molt identificada, l'any passat, vaig passar pel mateix... amb les amigues de tooota la vida.
Ja no em donaven res de nou, ni de bò, ni tampoc veien com n'estava de malament.
Sàpigues que no estàs sola, que molta gent ho ha passat, o ho està passant com tu.
A mi em va costar molt, però finalment, les vaig deixar, i ara la meva vida ha canviat, cap a molt millor!
No tinguis por de parlar-ne amb els teus pares, ells també han tingut la nostra edat, i t'estimen, no et veuran com una bestiola rara.
Però bé, tot queda en la teva decisió. El primer pas és reconeixer-ho... I això ja ho has fet!!
Espero que puguis reunir tot el valor i tots els ovaris que puguis per plantar cara a les teves pors.

Molta Sort!!

Lady Aliena

Kom diu el sergi3. A la fotu ets la del mig, no? Bé, deixemnos de marikonades. Esta molt ben narrat, i ens fas sentir a tots kom uns intims amiks a ki kontes uns sekrets inkonfessables. Xo tmb et dik una ksa: si no vols ke s'enterin, les teves "amigues" , no krek ke seria bona idea proposar-lo x al llibre de relats, xk, ke passaria si el llegissin????

res, mes, a10, maka

AnNnA,
aquest relat ma arribat al cor eh! jo m'hi he sentit identificada; i aquet any m'hi estik sentin més ja que m'he canviat d'escola...
jo tb he plorat moltes vegades tancada ala meva habitació, desfogant aquella ràbia que tens dins.Per altra banda he après q bons amiks en aquesta vida.....pocs.
Pensa que en mi sempre tindras una amiga d'acord?
Petons!

Deu ser molt dur, això que et passa. A mi em passava, però per sort he trobat un noi que m'entén, i ara la meua colla d'abans la tinc abandonada (com es mereix, perque no fan res de bo). Només dir-te que m'ha agradat molt i donar-te ànims per a que abandonis aquelles males putes i trobis algú que et mereixes. Si no, aqui ens tens a nosaltres, la gran pinya de Relatsencatala. Que sàpigues que la majoria t'animem (bé, ho suposo, perque no hi he parlat).

Sigues forta, Annna!!!

"No les suporto, no puc amb elles, les odio, i no puc més. Però vaig amb elles, per no quedar-me sola. Paraula massa dura com per a pronunciar-la sense començar a plorar de nou. Millor sola per dins que sola per fora. Seria una imatge desoladora. La riota de tothom. Perdre la vida als quinze anys, per culpa d'unes noies que no m'importen gens. Aterridor. "

Orgull de tu mateixa, si has de passar pel mig d'un passadís ple de gent tota sola, passa-hi amb el cap ben alt. Si no estàs bé amb aquestes noies (pot ser el grup d'amigues de l'institut, o una cosa similar?), busca'n d'altres. No és fàcil, però el món està ple de gent. Mou-te, remena, no et quedis quieta amb una gent amb qui no vols estar. Trobaràs gent amb qui et sentiràs a gust, ara, d'aquí un any, o d'aquí cinc, però la trobaràs. I si en algun moment et toca estar sola, que sigui sempre amb el cap ben alt. Tothom és perfecte a la seva manera, ho sabies això? doncs tu també, i no tinguis mai por de fer el que vols. I a la resta, que els bombin. És fàcil dir-ho, però no tant aconseguir-ho, ho sé, però saps, algú que riu assenyalant algú ara, és un gilipolles. I a qui li importa el que pensen els gilipolles?

ànims, i endavant!

bon relat, molt ben expresat i força dur. m'ha (com ja et vaig dir) agradat molt

segueix escrivint

FRAN's