Mentides pietoses

Un relat de: Lluís Pagès
Tancà els ulls i serrà les dents. Així suportarà millor l’angúnia de notar la tibantor de la pell quan el metge li posarà els punts al trau que s’ha fet al cap.
- I diu que era a la cuina de casa? Després del bany, és el lloc on acostumen a passar la majoria dels accidents domèstics, entre ganivets, focs i paelles amb oli calent...
No respongué, es mantingué en silenci perquè era mentida. No era a la cuina, es trobava al bell mig del carrer, anant cap al mercat a proveir per a la setmana.
- Com és que picà la coroneta? Li va caure quelcom al cap? – insistí mentre li aplicava un mica més d’anestèsia local.
- Vaig ajupir-me per recollir del terra un plec de tovallons de paper que van lliscar de l’armari en obrir-lo. Després vaig donar-me impuls per aixecar-me i ... – calla de dolor, que l’agulla torna a fer de les seves, punxant aquí, passant allà, uns instants empipadors.
Mentida. No era ell qui es trobava a la gatzoneta, sinó un home que descobrí quan desplaçà la mirada des del semàfor cap a l’altra banda del carrer. Era a l’entrada d’una porteria, amb les natges tocant-li els talons. Els braços, estesos cap endavant i recolzats sobre els genolls, acabaven en les dues mans juntes, amb els palmells mig oberts i cap amunt, com si estigués fent una ofrena. Semblava que resés, perquè estava mirant-se l’interior de les mans, amagant els ulls, com concentrat en alguna oració transcendent. D’entrada, era la típica imatge d’un pidolaire demanant caritat, amb la vergonya de l’acte contagiant-se a qualsevol que es trobés a la vora de la seva presència. Semblava estar en un estat tan introvertit, transmetent un missatge d’ajuda tan clar, que no calia que hi hagués cap rètol o cartró mal escrit al seu costat, d’aquells que anuncien al vianant el nombre de fills que ha de mantenir o les malalties que pateix qui ha caigut en desgràcia.
- Això ja està. Li poso un apòsit que es podrà treure demà al matí, quan es dutxi. Però encara no m’ha explicat contra què va donar-se el cop, benvolgut pacient.
- La porta de l’armari de la cuina va quedar oberta quan em vaig ajupir per collir els tovallons, i no la vaig veure en redreçar-me. Més que un cop sec, va ser com una fiblada aguda en impactar contra el marc, i així que em vaig posar la mà al cap, ja la vaig notar humitejada de la sang que començava a escolar-se per entre els cabells. Per sort, no sóc gaire aprensiu i em vaig taponar la ferida de seguida per aturar l’hemorràgia.
- Caram, el felicito per la seva assenyada actitud. No sap la de gent que es desmaia en aquests casos.
I una altra mentida. Quan la seva ànima va sentir-se sotragada per la visió minimalista del demanaire, instintivament es dugué la mà al moneder i escolli un parell d’euros. En creuar el carrer, passà prou a la vora de l’home com per deixar caure les monedes dins de les seves mans, que feien de receptacle, i seguí el camí cap al mercat sense ni mirar l’expressió d’agraïment que segur que es dibuixaria en la cara de l’agraciat. Però no va anar així, que encara no s’havia separat ni dues passes d’aquest, que sentí que les monedes dringaven en aterrar dins dels palmells del suposat orant. S’aturà en sec, sense girar-se, que el cervell li deia que alguna cosa no lligava: les peces metàl•liques no dringuen quan piquen sobre tou. Aleshores es notà una mà que l’agafava per l’espatlla i el forçava a girar-se. Es trobà encarat a uns ulls oberts com unes taronges, amb el blanc de l’ull injectat d’un vermell sanguinolent, uns narius que bufaven com els d’un búfal a punt de començar una cursa, i una boca que vociferava quelcom d’inintel•ligible. En fi, que tot el conjunt mostrava un missatge claríssim: una cara de tres déus! Aleshores s’adonà que amb la mà dreta l’hipotètic pobre subjectava un mòbil de darrera generació, mentre que el dit índex de la mà esquerra assenyalava la pantalleta esquerdada del mateix. Ara ho entenia tot: les monedes havien impactat contra el vidre de l’aparell i aquest no havia suportat el cop.
- I ara, per què riu? De fet, ja fa bé, que així allibera tensió acumulada, es relaxa i afavoreix una recuperació més ràpida. Ho sabia que els pacients de bon humor són els que primer es guareixen? Res, el deixo que tinc una altra persona esperant-me a la consulta, ens veiem en una setmana, que passi una bona tarda.
La corredissa que seguí als crits de l’amo del mòbil malmès no té més història. Donat que el perseguit anava més lleuger que el perseguidor, aquest darrer es decidí de llençar-li les monedes, amb prou força i encert com per ferir-lo lleugerament. I a la por inicial, en veure que si no es feia escàpol aquell energumen l’estomacaria allà mateix, seguí un atac de riure quan es va veure salvat a casa. El cor li bategava a cent per hora, encabritat per la tensió d’una situació clarament incòmode, i a la vegada exultant pel surrealisme del que havia deduït el seu cervell en processar la imatge del captaire que no ho era. A qui se li acut d’amagar un mòbil entre les dues mans, assegut a la gatzoneta, amb el cap cot i al mig del carrer? La propera vegada que faci caritat qui sap si no escorcollarà l’escollit abans d’afluixar l’almoina, que després s’ha d’inventar tota una història de falsedats si vol evitar que el metge de torn no faci bé la seva feina en caure víctima d’un atac de riure quan se li reveli la ridícula veritat.

Lluís Pagès

Comentaris

  • Surrealisme actual[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-11-2015 | Valoració: 10

    Una meravella de relat, un retrat perfecte de la realitat que ens envolta, un surrealisme tan surrealista que sembla real. Però l'humor de mà a la boca, amagant la tonteria de la realitat fa d'aquest escrit una meravella, que es va escolant gola avall, satisfactoriament. Una abraçada, Lluís.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

143 Relats

152 Comentaris

126129 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.