Menteix-me de debò

Omple'm de veritats aquesta mentida, li podia haver dit aquella tarda, mentre una pluja absent copejava els vidres. Però el que realment desitjava era que deixés de dir-li la veritat. Ella el va mirar des d'una distància insalvable, cent mil quilòmetres per sobre de la taula rodona de fusta maltractada, un cafè amb llet i un cafè sol. No va dir res. Van romandre callats un nou cicle. Fora, la ciutat navegava a pesar de la pluja i la meteorologia que ho desaconsellava. No es detenia. ¿Alguna vegada m'has estimat? Li preguntava sense moure els llavis, sense moure els ulls, fixos en la bullícia que fugia de la pluja. ¿Alguna vegada t'he estimat jo? M'agradaria tenir de tu un moment de sinceritat mentidera, que em diguessis la mentida que vull escoltar, la mateixa que m'he estat dient jo durant els últims anys. Que ens estimem. Que ens estimàvem i tot es va deteriorar quan cap dels dos estava preparat, com el cel d'aquesta tarda. Ella va prendre la tassa i va fer un glop desconten. El cafè s'havia refredat. ¿T'aixecaras i no em diras que m'odies? Va pensar ell, amb una ràbia obtusa que li va enfosquir l'ànima. Va suposar que aviat començaria a ploure també en el seu interior. ¿T'aixecaras i no em diras que sóc un monstre? ¿M'estimes ja tan poc que el fet d'haver-te enganyat no et resulta més molest que se t'hagi refredat el cafè? No em diguis que m'esperes a casa. Menteix-me. Menteix-me de debò i digues-me que m'odies de tant que m'has estimat.