MENS SANA IN CORPORE SANO

La gent em mira i se'n riu. Per què? Perquè em saben millor que ells? Perquè m'agrada l'esport i faig per tenir el cos sempre em forma? La vida -qui ho pot dubtar?- és molt dura i trobe que és adient estar sempre ben preparats per a enfrontar-nos-hi. Per a això no hi ha res millor que la gimnàstica. L'exercici físic no només enforteix el nostre cos, sinó que millora la nostra ment -és allò de "mens sana i corpore sano"- i ennobleix el nostre esperit.
El que passa és que aquesta societat rosegada per l'enveja està malalta i enfollida. Com si no, s'explica que la gent, ara mateix, em mire i se'n riga?
En propose realitzar davant dels musells de tothom una acció que jo, sense pretendre semblar presumptuós, gosaria qualificar de gesta heroica. I tanmateix se'n riuen i escolte les seues malicioses riotes. Què volen? Envegen, tal vegada, la meua gosadia, la meua valentia? O simplement no poden creure que algú tinga un cos tan increïblement atlètic?
A certa distància de la meua cara veig l'objecte que tracte d'aconseguir, de posar a l'abast de les meues mans. Sé que és una proesa extremadament complicada i que necessite de tots els meus sentits, però també sóc conscient que només un cos tan ben preparat com el meu pot arribar a assolir tan difícil objectiu.
La gernació no m'ajuda gens; ans al contrari, el públic que emplena el local de gom a gom no deixa d'emetre els seus continus sarcasmes, burles i crits farcits d'odi i menyspreu per un home que saben, en realitat, superior a ells. Fins i tot hi ha alguns que canten cançons que pretenen ser gracioses i escarnidores.
No m'importen, però, les seues mostres de crueltat i mala educació que l'únic que fan és posar en evidència la seua inferioritat d'éssers primitius. He d'assolir allò que desitge, que vull i que meresc.
Camine a quatre potes pel sòl de l'establiment i contemple l'escambell que de mica en mica veig com creix en la seua grandària. És molt arriscat açò que intente fer, la suor em regalima pel front, els pòmuls i les galtes. Amb tot, seguesc avançant amb lentitud, però sense cap treva. Hom podria dir que quasi m'arrossegue per terra. La meua tenacitat, però, no coneix la paraula derrota. Els genolls em fan molt de mal i els palmells de les mans són constantment nafrats per vidres i burilles encara mig enceses. Però quan per fi la meua mà esquerra agafa i subjecta amb força una de les potes del tamboret, sent com la munió de gent emet un bram no sé si de suport o de mofa. Semblen alegrar-se per la meua victòria temporal, però sospite que desitgen veure la meua estimbada definitiva.
A poc a poc comence a escalar la vertiginosa altura d'aquella cadira llargaruda. Engulc saliva i em retinc l'alé per tal de concentrar-me en aquesta feta que si el món fóra un altre, hom cantaria i es lloaria durant molt de temps per les generacions venidores.
Quan ja sóc a mig pam de coronar el cim, perd l'equilibri i caic al buit. El colp és brutal i crec percebre un esgarrifós cruixit que sembla provenir de l'interior del meu dissortat costellam.
Les rialles i les ovacions es generalitzen a tot el recinte mentre el meu cos roman estés al terra. Em creuen desvalgut i acabat i, realment, el món a hores d'ara em roda com una cènia embogida i pareix que en qualsevol moment començaré a perbocar. Fins i tot la música sembla que vol seguir el ritme de la gatzara de tots els galifardeus que formen un infame cor al meu voltant. Ah, ingrats! Ah, xusma indecent sempre disposada a treure befa de la perfecció tot just assolida mitjançant el sacrifici i la disciplina.
Això no obstant, torne a emprendre el viarany abandonat forçosament adés. Constància i tenacitat: heus ací els meus inseparables aliats de tota la vida.
Rellisque, tremole, sue. El fum enterboleix la meua vista, unes torbes lletges i preocupants amenacen de nou fer-me tornar a caure i, malgrat tots aquests entrebancs, per fi arribe al capdamunt entre hurres i l'eufòria incontrolada de la multitud. Ara sí, ara, per a ells, sóc un triomfador, el gran heroi de la nit. M'acomode ben de gust al seient, esguarde amb ferma determinació de vencedor al meu davant i cride amb veu clara i gruixuda:
-Ramon, un altre whisky!
Ramon em fita amb el seu etern posat de fatiga condescendent i em diu:
-Ja en portes 7! Tornaràs a caure o què?
-Tu fes-me cas, Ramon. Intente batre un nou rècord.
-És increïble -comenta el cambrer mentre em para un got encara buit-. Tots els dies igual.
Ramon és un bon xicot, però sospite que, tal volta influït per la gent, comença a envejar i menysprear el meu amor per la gimnàstica i l'exercici físic. Què hi farem?