Menorca (II)

L'Emili baixa dels núvols de mala gana, per frenar el cotxe, posar l'intermitent i entrar a la rotonda. El camí que troben a la dreta no es gaire ample, però permet el pas de vehicles en les dues direccions. Té els vorals pintats en vermell i un senyal indica que aquella zona és reservada per al pas de passejants a peu, bicicletes i cavalls.
La Laia esbossa un subtil somriure i l'Emili interpreta el gent com la proximitat del seu destí. Ara, de nou, la impaciència i la curiositat l'assetgen. D'un revolt apareix sobtadament un genet, i l'Emili es veu forçat a reduir la velocitat.

Seguint el camí, es comença a veure el mar. Tot i l'esforç, el noi és incapaç d'orientar-se. "A Catalunya és més fàcil... només hi ha mar a l'est!!!"
La Laia somriu de nou, adonant-se de la perplexitat del català i contenta per haver aconseguit el seu objectiu: despistar-lo. Realment, no han fet cap volta en rodó ni cap rodeig. S'ha limitat a guiar-lo per camins que sap que no coneix, per tal que la destinació sigui un misteri fins al final del trajecte.

-Ja estem arribant -el so de les seves paraules, que retrona en el silenci del cotxe, la sobta fins i tot a ella-. En trobar les barreres deixem el cotxe i seguim a peu.
-Molt bé -assenteix l'Emili-. Ara em pots dir que hem vingut a veure aquí??
La pregunta de l'Emili es quasi obligada, ara que ja ha aturat el motor del cotxe i bada amb tranquil·litat per la finestreta. I no veu res més que roques, alguna mata petita i el mar de fons.
-Encara no -li respon, ferma, la Laia, mentre surt del cotxe-. Has d'esperar el moment. Recorda el missatge.
-Si clar, el missatge -renega l'Emili, seguint-la.
-Apa, tanca el cotxe i anem.
Mentre l'Emili tanca, la Laia va fent camí cap a les barreres.
-Vinga, per aquí! Que s'ens farà tard -afegeix, després de consultar el rellotge.
-Per aquí?? La barrera està tancada amb un candau!!
-Però és perquè no passin els cotxes... -l'escepticisme de l'Emili l'està posant dels nervis- Botarem per aquí -diu, mentre indica unes pedres grosses que sobresurten de la paret.
Abans de que l'Emili identifiqui els rocs com a "botadors", pedres col·locades expressament a la paret perquè es pugi saltar, la Laia ja es a l'altra banda de les barreres, esperant-lo amb les mans a la cintura.
-Véns o què??

La Laia camina decidida per sobre les roques punxegudes, mirant el terra i el rellotge alternativament, angoixada per l'hora que és. L'Emili la segueix al seu pas, el més ràpid que pot, però no és al seu terreny habitual. De tant en tant, la noia s'atura a esperar-lo i la cara de circumstàncies del noi contrasta amb la de superioritat de la Laia. Quan arriba a la seva altura, la Laia fa cara d'empipada:
-Estàs bé??
-Si, no és res... només que em canso d'esperar-te -li explica divertida, la Laia.
-Si no tinguessis tanta pressa i caminessis al meu costat...
L'indirecta del català no passa desapercebuda i la Laia deixa de saltar de roc en roc i intenta relaxar-se.

Havent recorregut només unes passes, l'Emili rellisca i, instintivament, la Laia l'agafa de la mà. Amb el silenci que els envolta i amb el món com si hagués parat de girar, senzillament es miren als ulls i somriuen. Per si de cas un dels dos tornés a relliscar, decideixen, sense dir-se res, no deixar-se anar.