Menjar xocolata negra

T'arrencaria els cabells i després la boca, però encara no ho tinc molt clar...

Començaré pels cabells, te'ls estiraré amb força, fent-te mal, te'ls vull eixarcolar, crec que si te'ls estiro ben fort es faran llargs i més llargs. Després t'arrencaré les celles amb tot el puny i et faré créixer també la barba, dura, amb les dents. La boca, jo no sé què fer amb la boca, te la pintaré de vermmell, la lleparé com un gos. Et pintaré el nas de roig també, i les orelles verdes, i els hi estiraré les puntes amb les dents i te les faré punxegudes. La boca la deixaré per després. Els ulls... me'ls vull menjar amb pa amb tomàquet perquè tu l'amaneixis amb les teves llàgrimes... Però primer les parpelles, fines capes que cobreixen l'or, les acariciaré com a un llençol de vainilla i canyella gegant, fins que les llepades siguin tant grans que no quedi bri de parpella per menjar i sols el pebre dels teus ulls. Però no, no, no en faré cap queixalada, deixaré que piquin a la meva llengua i en acabat hi posaré els meus ulls perquè tota la picor també sigui en els meus, amb plaer, que no és plaer, que és delit, que això ha de ser delicte. Queixalades a les espatlles, em menjaré els teus braços. Com que t'hauràs quedat sense llengua només podràs escriure en un paper, amb la sang de la teva més viva artèria, que no ets esclau de ningú però que la teva sort és més gran que això. Faré un rot i farà olor de gespa, perquè algun dia vas ser una vaca. I tu també m'has alimentat seguint el cicle vital més animal i lúcid, i boig, pels que ens fan dir humans. Tot només perquè un dia em vas dir que era forta. I mai vaig deixar de descobrir que eres l'únic fet, de la millor xocolata negra.