M’EMPRENYO PERQUÈ EM PRENEN PER ESTÚPID

Fa anys que vaig deixar enrere el parvulari i l’etapa escolar de primària, talment com l’immensa majoria de conciutadans del nostre país. Dic la majoria perquè alguns, pel que sembla, s’hi trobaven bé i s’hi van quedar. Hi hi ha subjectes (els que remenen les cireres... política, economia, poder, justícia, premsa, mitjans audiovisuals, església oficial...) que encara no s’han adonat que ens hem fet adults i que les nostres capacitats de pensar i raonar estan totalment desenvolupades. Tenim el nostre propi criteri, que hem elaborat un cop fet l’adient cribatge i separant el poc gra de la molta palla.

Per això, quan escolto el que diuen o llegeixo el que escriuen alguns dels personatges mediatics que s’adrecen al poble explicant els seus sopars de duro (ara serien cèntims d’euro) tinc la sensació que em trobo de nou en l’ambient d’aquella etapa escolar, tant carregada d’ideologia política i de confessionalitat religiosa. Sembla que per a ells no hagi canviat res i es pensen, -si és que pensen,- que som els mateixos nens que encara estem a les beceroles del coneixement. Sortosament, ja no som aquells marrecs, sinó persones intel•lectualment formades, amb opinió i criteri propi, a desgrat dels remenadors de cireres. Ells segueixen tractant-nos com si fóssim criatures de ment permeable i esperit influenciable, a les que poden dominar fàcilment amb històries tergiversades i embolcallades com temptadores llaminadures.

S’adrecen al poble no com a tal poble sinó com a públic. El seu públic, el que és creu, conscientment o inconscient, que les seves astracanades són l’única realitat, l’única veritat, l’únic camí a seguir. Pretenen que ens ho empassem tot, com quan érem petits. Aleshores, a l’explicar-nos contes o històries, el mestre o la mestra creaven un entorn màgic que estimulava la nostra infantil imaginació. Però aquella etapa ja està superada i no se’ns pot seguir tractant com a nens i prenent-nos per estúpids. El poble no ho hauria d’acceptar de ningú ni en cap cas, però encara menys si qui així ens considera, no fa altra cosa que dir estupideses, l’una darrera l’altra. És inadmissible que segueixi viu i s’apliqui l’esperit de la famosa frase... “Tout pour le peuple, rien par le peuple” que s’ha adaptat com... “Tot per al poble però sense el poble.”

Sóc part del poble al que sovint es refereixen, però no sóc part del seu públic. És per això que em sento tractat intel•lectualment com si fos una criatura immadura i influenciable. No se com s’ho agafen els demés, però jo m’emprenyo perquè em prenen per estúpid... I per aquí sí que no hi passo!