Memòries

Tot just arribava l'estiuet quan ens encaminàvem feixugament cap al safareig de casa en Cònan, un cop dins la residència (amb la finalitat de canviar-nos les robes per quelcom més "fresquet"), vam pujar esglaó per esglaó fins enfrontar un passadís amb una garita vidrada vessada de llum. Se'm van eriçar els cabells enmig aquell espectacle piadós de pau, i amb enyorança vaig eixugar energèticament els indicis de soledat que es mostraven decidits a sortir portes enfora dels meus globus oculars, si més no, les meves parpelles acceleraven el pas mentre la fredor s'adeia als meus ulls envermellits i calents. Vaig romandre quieta, asseguda al llindar d'una porta, i anímicament ensorrada per records melangiosos de l'amor d'una mare carregats d'escalfor, temps ençà la meva àngel protectora dansava allí amb un entusiasme màgic cada matí, embolcallant al pare i a la meva innocència amb felicitat, fent-se estimar. Però jo mai no havia superat la seva mort i mai ho faria. Al veure'm i sense dir ni un mot, en Cònan s'acomiadà, deixant-me sola. Estava cantat, ningú no voldria eixugar les llàgrimes d'una boja com jo amb la carn del rostre flàccida, bruna de quietud i escarransida d'ànims; era d'allò més normal. Havia de vèncer la penombra i deixar d'anar de cap per avall si volia redreçar la meva vida, però era una pendent accentuada i jo només sabia gemegar històries desastroses. Tard o d'hora, amb l'expressió desencaixada, el meu cos exànime es va hissar per sobre el mar de la meva infància que era aquell xic de sòl enfustat.