Memòries subhumanes d'una femella mestissa

Un relat de: Júlia Vic

-Quina una n'he fet per merèixer-me això?
(Memòries subhumanes d'una femella mestissa)

Imagineu-vos una xafogosa tarda d'agost, d'un estiu no especialmemt xafogós. "Ells" s'han fet fer una piscina que gairebé no han utilitzat. Potser una mica més la petitona. Però es que l'aigua és gelada! Per això no m'estranya que la mestressa tot just fica el peu dins el treu i s'ajeu a prendre el sol.
Avui la mestressa està cabrejada, diria que inclús una mica més del que li és habitual. Es clar, ahir vaig tornar a fugir del tancat. I això que ells han aixecat la tanca un metre més. Quan va tornar de la feina, va plantar una cadira a la rampa del garatge. Amb un llibre a la mà, simulant llegir-ne, es va dedicar a espiar-me. Potser va creure que jo picaria. Doncs no. No vaig picar-ne. I això que em va treure la cadena i jo vaig sentir-me una mica lliure. Vaig tirar-me tota la tarde vagarejant d'un cantó a l'altre, jaient tot el que podia. I recorrent els límits del tros de jardí que han tancat per a mi. Un o dos cops em vaig acostar al racò de la tanca on hi havia el xiprer que feia servir de trampolí i que ara han tallat de soca-arrel. Al començament no donaven crèdit. Jo fugia un i un altre cop i no endevinaven per on ho feia. Ella, però, intuïa que jo escalava la tanca. M'escridassava: - "Sé per on saltes, filla de puta. A mi no m'enganyes".
Quan estava de bones la mestressa em treia de la meva presó i jo em deixava estimar: m'acaronava el cap i em deia que tant de bo canviés i arribés a ser la companya fidel que desitjava per a ella i la seva filleta. Llavors jo la cagava: saltava a la seva cara i li pinçava la barbeta i li mossegava les mans. La mestressa enrojolia d'ira i em tornava al tancat, escridassant-me que un dia es fartaria i que em donaria fi. Quan em van recollir del carrer em van aixoplugar al seu garatge. Em van guarir una bronquitis que arrossegava d'ençà m'abandonaren en destetar-me i em donaven bon menjar i tot. Quan tornaven de treballar em treien al jardí i fins i tot un cop em banyaren en un cossi. Això va ser mentre jo era un marrec. Als sis mesos la meva mestressa es va cansar de recollir pipins i caques del garatge i va assumir que jo ja era prou gran per arribar a entendre que havia d'orinar en una caixa de fems per a gats i em va comunicar que s'havia cansat d'ensenyar-me. Això va ser quan va ensenyar-me una caseta que m'havia comprat a ca el veterinari i que va col·locar al porxo de la casa. I jo vaig passar els dies i les nits al ras. No passava gaire fred, encara que per a què ens anem a enganyar, hagués estat més calentona dins la casa, amb ells i al costat de la llar de foc, però al menys no em mullava si plovia i sempre tenia aigua neta i menjar a la menjadora. No demanava gaire més en aquella època. Ja m'havien abandonat un cop i podia donar les gràcies per tenir menjar, casa i llit i alguna aviciadura esporàdica.
Però ells seguien tensos amb mi. Aquell primer hivern que vaig passar a la casa del jardí gairebé ni em miraren. En el fons jo era un bebè amb les dents esmolades com agulles de cosir i a la casa ja hi havia un bebè humà que no entenia les meves ganes de jugar mossegant-lo tot. Quan ens ajuntàvem al garatge, tot eren aviciadures i rialles fins que jo començava a mossegar-los-hi i la nena arrencava a plorar llençant tot el joc per la finestra. Llavors marxaven tot donant un cop de porta i jo tornava a quedar-me sola enmig de la foscúria del garatge. Les hi vaig trobar molt a faltar. A l'amo potser no tant, doncs gairebé no em feia cas, però em queia simpàtic car s'enfadava amb la mestressa perquè li recriminava que no estava prou per mi i que no em pujava bé. Però jo ho entenc: ja tenia prou feines amb el seu cadell humà que tot just aprenia a caminar dret. Cóm carai anava a treure'm a mi de passeig deixant-la tota sola a la casa o traient-la amb el fred que fa en aquesta vall emboirada. A cops sortia al porxo a acaronar-me i deixava la nena a l'altre cantó del finestral, però durava ben poc l'escena ja que la nena es cansava aviat i es posava a escridassar reclamant a sa mare. I jo, la veritat, si hagués tingut una mareta com ella hagués reaccionat ben igual.
Vam passar així tot l'hivern i va arribar la primavera i l'estiu. I jo seguia escapant-me sempre que podia. Me n'anava al bosc i em sentia lliure. Quan tenia gana i no trobava res al camp tornava a casa a menjar el pinso. A vegades la mestressa aprofitava per netejar la nevera i em donava les sobres. Recordo un dia que em va organitzar un festí: em va buidar al plat de pòrex una llauna de sobrassada caducada, un tall de cansalada ranci, restes d'ossos de rap que m'anava guardant perquè jo els trobava deliciosos; també va posar carn d'olla, arrós, formatge florit; al final va quedar un plat gloriós. Segur que ella es pensava que tot allò em mataria, acostumada com estava a menjar pinso… però el que ella no sabia, era que durant les meves escapades em dedicava a buidar les bosses d'escombraries i que el meu estómac estava més que acostumat a menjar deixalles. Així, que quan vaig donar compte d'aquell banquet i em vaig llevar de la migdiada satisfeta i alegre com un gínjol, la mestressa va tenir molt clar que necessitaria d'altres mètodes més expeditius per acabar amb mi. I així va ser com un dia va aparèixer amb la xeringa i l'ampolleta. Jo hauria d'haver-me esporuguit i haver-me quedat molt quieteta en el meu cubícul de gespa. Al fi i al cap tenia una trentena de metres quadrats per córrer i el cel blau per sostre. Hauria d'haver tingut prou. Però sentia tant delit per pujar pel xiprer com si fos el gat del veí i marxar carrer avall trotant… Un dia em vaig colar en el jardí del veí del davant. Jo sé que la mestressa i ell no tenien gaires bones relacions perquè jo li havia fet desaparèixer dos o tres vegades les bambes que ell feia servir per traginar pel jardí. Abans tenia un gos pataner com jo mateixa i no entrava al seu tros, però al gosset li havia picat el mosquit dels gossos i s'havia mort. L'homenot a més a més tenia al jardí gallines i ànecs, i els tenia lliures! Quina temptació més sublim! I quan entrava al seu jardí em divertia empaitant els seus animals. També tenia tortugues, però eren de difícil agafar i les anava empaitant fora del tros amb el nas. Un dia la mestressa em va escridassar que va estar a punt de xafar amb les rodes del cotxe una tortuga i que n'estava segura que voltava pel carrer per culpa meva. Tot just acabava de rebre bronca del veí i ho va pagar amb mi, com si totes les tortugues que voltaven fora dels seus jardins foren responsabilitat meva. Ja! Però aquell dia de l'ànec sí que va ser culpa meva. El noi va impedir que em cruspís un ànec seu i em va aturar a la porta del seu jardí quan arrossegava aquell ànec agafat pel coll. I amb totes aquestes malifetes la mestressa s'anava cansant de mí. Aquella xeringa i aquella ampolleta seguien a la taula del garatge i cada nit la mestressa s'encabronava amb mi. M'amenaçava amb punxar-me i cada nit m'ensenyava l'ampolleta tot cridant-me que un cop més em perdonava la vida però que si seguia amb la meva actitud arribaria un dia que no ho faria. Un dia la vaig enxampar parlant amb un veí que vivia carrer avall. La mestressa no l'havia vis mai, però jo sí que el coneixia d'haver estar furgant les seves escombraries. Va venir demanant per si era la mestressa d'un parell de gats perses que es ficaven al seu jardí i ho destrossaven tot cagant-se per tot arreu. Quan li va dir que no, ell li va contestar que un dia els dispararia per carregar-se'ls i ella va aprofitar per preguntar si jo alguna vegada els havia molestat. El veí va contestar que no i ella encara li va dir que si algun dia ho feia i se li escapava algun tret no ho lamentaria. Se'm va eriçar tot el pèl i vaig veure que les seves amenaces anaven de debò. La mestressa, que ja havia acabat de recollir la brossa del carrer, li va donar les gràcies al veí i em va ficar de males maneres dins del tancat tot cridant-me un amenaçador "ja n'estic fins al pap de tu, d'avui no passes, ves-te preparant i resa als teus deus animals de l'Olimp". Tot seguit li va posar una pel·lícula de Hansel i Gretel a la nena i va agafar el vial d'insulina de la taula del garatge. "Queden 8 mililitres d'insulina ràpida al vial; 800 unitats internacionals, suficient per matar un cavall amb un coma hipoglucèmic. Així que serà un vist i no vist. Vine gosseta, vine, mira que tinc per a tu". La mestressa es va ficar dins el tancat i es va acostar cap a mi amb la xeringa en alt. Jo, estava tan morta de por que em vaig quedar paralitzada i no em vaig poder escapolir. I vaig sentir com l'agulla entrava tota dins la meva cuixa. I a continuació el líquid, que anava trencant els teixits i fent-se lloc fins arribar a la circulació… em vaig quedar immòbil, literalment morta de por. La mestressa em va treure l'agulla de la cuixa i en marxar es va deixar la porta del tancat oberta. No em podia moure, però tenia els ulls clavats en aquella porta. "si pogués sortir i fugir, potser encara estaria a temps…". Moure una pota i després l'altre estava resultant més fàcil que pensar en fer-ho. I encara enmig de la sorpresa em vaig veure sortint del tancat i fugint cap el bosc. Però vaig confondre espai amb llibertat. La porta de ferro que comunicava el jardí del darrera amb el bosc estava tancada. Altrament, com sempre. No sé perquè havia imaginat que no trobaria cap obstacle en el camí cap el bosc. Em vaig dedicar a voltar la parcel·la dels amos. Les potes del darrera em seguien amb dificultat. I cada cop em costava més completar el perímetre del jardí. No podia separar els moviments posteriors, les dues potes es movien en bloc, i el cul cada cop pesava més. I tenia tanta set. Menys mal que la piscina estava plena ja. L'havien fet aquesta primavera i tot just n'estava omplint-se. No em puc imaginar que no hagués pogut beure aigua de la piscina! "Em sembla que em torno al tancat, em comença a fallar la vista". "Bé, ja he arribat, em s
embla que he passat pel costat de la mestressa, però només he vist una ombra. M'estiraré aquí, a l'ombra del nesprer, a tocar de l'aigua i del menjar. Aprofitaré per descansar una mica, m'està venint molta son".
Em sembla que he dormit molt, perquè no veig res i deu de ser de nit. Fa molt fred avui al tancat, intentaré ficar-me dins la caseta. Però no, no em puc moure, gaire bé no puc obrir els ulls, els hi tinc entel·lats… Però calla gossa, d'alt del balcó estan parlant els amos. A veure si diuen alguna cosa de mi…

"Fa tres hores que l'he xutat, hauria d'estar fregida, però mira, encara se li mou el pit"
"No sé, jo no veig res"
"Sí, mira, ara ha començat a tenir estertors, ja s'està acabant. Ja era hora! Podríem aprofitar que s'està fent de nit per anar fent el forat i enterrar-la quan es faci fosc.
"D'acord, segur que quan acabem ja s'haurà acabat tot. Però pensa que hem d'esperar a ficar la nena al llit".
"Sí, es cert. Anem a sopar. He preparat un estofat genial. Tinc una gana que em moro. Tot això m'està fent agafar molta gana. Al final em sentiré com la bruixa de Hansel i Gretel!

Sí, vaja bruixa estàs feta. Malparida! Si em pogués moure ja veuries què et faria quan t'acostessis a mi. Això ja s'acaba. Em costa tant respirar…I tinc tanta son…

_ Guau, guau. Però si és la meva amiga! Què coi li fan els seus amos? On la fiquen? I perquè no es mou? Guau, guau. Lluna! Lluna! Contesta! M'amagaré, ara sembla que volen venir per aquí. Tot just s'ha fet de dia. Avui farà un dia preciós. Quan la Lluna es desperti tornarem a jugar a empaitar-nos a travers de la tanca. Però, però, per què fiquen la Lluna en una manta? I per què la tapen i parlen tan fluixet? Oh, ja t'has despertat? Mira, mira Tòfona, mira que fan amb la Lluna. Ei, Bruna i Llefiscós! Mireu els amos de la Lluna! L'estan arrossegant pel jardí cap el bosc!

-Guau, guau, sí, Fosc! Guau, guau, qué li feu la Lluna? Mireu, l'estan ficant en un forat sota aquell pi. I ara li estan llençant sorra a sobre. S'ha degut de morir la Lluna, Fosc.

-Calla, calla Bruna. Si era molt Jove. Només tenia ganes de jugar.

-No, si no dic que s'hagi mort sola, només dic que s'ha mort. Tot just ahir m'explicava la Lluna que tenia por de la mestressa, que darrerament l'amenaçava molt quan s'escapava.

-I tu que li vas dir?

-Doncs que anés amb compte, que se l'estava buscant.

-Ja, a mi no m'estranya, només que jo hagués fet la tercera part del que va arribar a fer ella als seus amos, els meus m'haguessin abandonat en un asil d'animals.

-Com a mínim.

-Ja tens raó, ara, que jo, cada cop que vegi pel jardí a la mestressa de la Lluna la penso bordar i molestar, a veure si se n'adona que m'ha tret una companya de jocs i que això no es pot permetre.

-Bueno Fosc, tu fes el que vulguis, però ja veuràs, et cansaràs i ho deixaràs de fer. I tal dia farà un any.

-Potser sí.


Comentaris

  • Molt ben narrat[Ofensiu]
    llamp! | 29-03-2008 | Valoració: 10

    Amb ràbia, amb salvatgia i amb coratge. Si els gossos i gats xerréssin, què ens dirien?

    Aquest teu relat és l'últim que he llegit de tots els que em vares passar, de manera que encara tinc que comentar-te els demés. Estic, tot just, llegint-me'ls.

    Pel què he pogut veure, treballes molt bé la narrativa, plena d'epitets i altres filigranes i frases amb gràcia. Espero acabar de llegir tot el teu material i fer-te comentaris de tots els relats un per un. Potser t'ho faig arribar per correu, encara estic pensant de la forma que ho faré.

    Mentrestant rep una abraçada forta, però inofensiva, com diria la relataire Unaquimera. Fins aviat.

  • jos monts | 21-02-2008 | Valoració: 10


    M'agrada com escrius.

    La teva narrativa és copiosa i entenedora, amb els teus detalls et fan posar dintre l'escena.

    Series una gran escriptora d'episodis teatrals.

    ¨´Es nota que has vestit bates blanques.

    Si no es massa demanar-te el teu mail -Gracies-

  • Un relat que mossega fort[Ofensiu]
    karulo | 21-02-2008 | Valoració: 9

    Tens molta habilitat per descriure i mantenir el ritme narratiu. És una història que toca de ple la fibra emocional, i encara més per la teva manera d'humanitzar el personatge principal. Segueixes fidel a la teva transparència descarnada. Això et dona força i configura un estil. Un relat sense murrió.

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de Júlia Vic

Júlia Vic

27 Relats

63 Comentaris

33074 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Nascuda el 1963 a Barcelona
Tinc estudis sanitaris i humanístics. A destacar que he fet més de vint mudances i he viscut en dos continents diferents.
He escrit des de sempre i he tingut la sort de publicar alguna coseta. I m'agradaria seguir insistint-hi. Els meus amics diuen que transmeto molt sentiment, pero no deixen de ser els meus amics. Tinc poc temps per escriure, potser hauré d'esperar a la jubilació o al menys a que la canalla sigui gran. Em sento molt agraïda a la vida i molt vinculada al gènere humà.
Ara visc a Mallorca, he passat un temps desconnectada de la literatura, però torn a llegir molt i, de fet, no he deixat d'escriure en aquest temps. Aniré penjant alguna cosa de tant en tant.