Memòries d'una nit d'insomni (Capítol VIII de VIII)

Un relat de: Hadess

Arribà al punt de trobada amb una puntualitat insòlita de la que ell mateix es va sorprendre: eren dos quarts de vuit i encara faltava mitja hora. En nombroses ocasions havia fantasiejat sobre l'arribada d'aquell moment, però ni en la pitjor d'elles hi haurien figurat tots els elements tan malauradament rocambolescs que l'havien precedit. Era conscient que, de la ingent quantitat de maneres de fer-ho, havia escollit la més tosca, per no dir lamentable. No se'n sentia orgullós a pesar de que fos l'única forma que la seva vàlua coneixia per trencar l'espinós mur de l'anonimat. El coratge mai havia estat una de les seves principals virtuts, durant anys visqué en el refugi d'àrides parets de gel que s'havia construït, i encara que era sabedor de que els fonaments sempre estigueren esquerdats, preferia eludir-se a esbrinar qui s'amagava darrere la seva pròpia màscara de porcellana. Fins i tot s'havia preparat algunes paraules afables que, a risc de ser titllades de sintètiques, eren millor que no pas el fi i persistent silenci que s'esmola a cops de vent.

Es descalçà subjectant amb una mà les usades vambes i inicià el passeig per l'esponjosa platja. Des de les vacances de fa cinc temporades que, embardissat en assumptes irrellevants coneguts amb el malnom de responsabilitats, no havia pogut tornat a tastar aquell tacte que admirava per la simple raó de ser tan embriagadorament alliberador. I, com si d'un efecte secundari es tractés, li va emergir la rebuscada interrogació de quan va descobrir-la, en quin moment aquells ulls es van convertir en una dosis addictiva d'insospitats remors i ocults secrets?

Mentre jugava abstret amb absurdes nimieses mentals, la posta, despreocupada per qualsevol pensament que no fos la foscor, cobrí amb un afligit mantell roig el cel del pintoresc quadre de la cala on jeia abatut. El suau vaivé acaronava les puntes dels dits del seu peu nu i, poc a poc, les enterrava en la humida arena. La fina línia de l'horitzó, aleshores incandescent, separava dos móns antagònics. Encara esperava que del mar en sortís una sirena, buscava desesperadament la seva mirada, els seus cabells entre les crestes de les debilitades ones.

I mentrestant els segons se li escolaven entre els dits, com la fina sorra de la platja, apilonant-se tot formant un minúscul turó condemnat a desaparèixer amb la marinada de garbí. Estrenyia amb força el puny en un va intent per frenar les busques, per recular i corregir el passat, per fer el que no havia fet...

I el rellotge marcava tres quarts i sis minuts de nou.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer