Memòries d'una nit d'insomni (Capítol VII de VIII)

El cruixir de la porta de fusta de la seva habitació va fer-li obrir els ulls i despertar del somni en el que havia caigut accidentalment quan estava rellegint minuciosament les darreres pàgines del seu diari mental que havia escrit en llapis per por d'haver-se equivocat. Mentre parpellejava per situar-se de nou entre les quatre parets, intentava recordar en quin punt de la lectura s'havia quedat, però degut a l'absència de fets rellevants va desistir ràpidament. S'aixecà pausadament al temps que els seus cabells bruns anaven caient sobre la seva esquena descoberta. Una esgarrifança va recórrer de cap a peus el seu cos encara letàrgic de la nit i instintivament va doblar les cames tot agafant-se amb les mans els seus fins turmells i oprimint tendrament amb els genolls els seus pits. Romangué asseguda sobre la calma uns segons, arraulint-se prop de l'estufa elèctrica que tenia al peu del llit, el temps suficient per reunir l'ànim necessari per poder trepitjar descalça el terra de parquet. Les resistències de l'aparell resplendien fervorosament, i és que, malgrat només vestís dos peces de roba interior negra, a fora feia fred.

Avançà amb la gracilitat pròpia de caminar per damunt de la gelor cap a les finestres entelades que donaven al carrer. De sobte l'assaltà a la memòria aquelles tardes d'hivern inacabables de quan encara era una nena i es passava hores fent dibuixos amb el dit que es fonien amb la mateixa facilitat amb la que es feien mentre esperava l'hora d'anar a sopar. I sense poder-ho evitar va escriure el seu nom sobre els vidres, deixant menudes llàgrimes que regalimaren fins el marc d'alumini exhibint un traç de per on havien passat, i en acabat, l'esborrà amb vergonya amb el puny, com si algú l'estigués observant per l'escletxa de la porta. Al passeig, les gotes tornaven a caure amb intensitat, circulant solitàriament per les voreres en una vetlla ideada per a elles.

Girà el cap vers l'escriptori i s'hi apropà. El resplendor centellejant de la pantalla de l'ordinador que s'havia deixat engegat era l'única llum suficientment agosarada com per trencar la tenebrositat i projectar l'ombra allargassada de la seva silueta contra l'envà contigu a la capçalera del llit. Allargà la mà fins els controls, eliminà tota la propaganda obscena que havia rebut i enfosquí l'estança amb la intenció de reprendre novament la senda per abandonar aquest món.

I la pluja impactava violentament contra els vidres, tenyint-los d'un color que mai arribaria a entendre.