Memòries d'una nit d'insomni (Capítol V de VIII)

Un relat de: Hadess

Les seves botes brutes de fang de l'exterior trepitjaren amb aspror el marbre dibuixat a quadres blancs i negres del terra del local deixant lleus marques de les passes fetes fins aleshores. S'encaminà directament a seure al tamboret de quatre potes, reposà els colzes sobre la barra de fusta encara assecant-se des de l'última vegada que li van passar el drap per sobre i acotà el cap arrupint-lo contra el seu pit, mig somrient al veure al costat del peu una cigarreta a mig fumar d'un altre cor perdut que havia fet escala al bar. Se sentia incòmode envoltat en aquell ambient. L'antic ventilador de tres aspes que penjava del sostre ple de taques d'humitat giravoltava lentament escampant el fum que els clients havien deixat mentre, sota un lúgubre llum de peu amagat darrere uns sofàs tapissats en vermell plagats de cicatrius, un vell saxofonista teclejava abatudes notes a ritme de blues.

La calor d'una mà amiga es va posar agosaradament sobre la seva espatlla fatigada.

- Pensava que no et tornaria a veure rondant aquestes terres.

S'alçà i es topà amb aquella caçadora de cuir negre que vestia amb orgull malgrat fos passada de moda. Al braç que no tenia ocupat rodejant el coll del seu amic hi sostenia un vas amb dos lluents glaçons i un dit de whisky del que anava prenent petits glops regularment. El va reconèixer immediatament per molt que els anys l'haguessin disfressat darrere una espessa barba i unes ulleres de sol.

- Què t'ha portat a casa després de tan temps?- continuà pensant en veu alta alhora que feia senyals al cambrer que estava recolzat a la paret veient la repetició del partit de l'equip local.

- Tothom pot canviar, no és això el que tu vas dir?

- No pas tu, segueixes amb els mateixos ulls ensorrats de sempre- desvià l'atenció uns instants- un altre d'aquests pel company, apunta'm-ho al compte- es prengué una angoixant pausa i parpellejà lentament- un altre nom a oblidar?

- No...- estrenyé el vas amb la força que encara li quedava- aquest cop no puc- i se'l begué en un buit sospir deixant-lo eixut sobre la barra.

- Suposo que no et podria fer entrar en raó.

- És massa tard- pronuncià camí a la sortida- el mal ja està fet.

I els glaçons es desfeien a compàs de blues.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: