Memòries d'una nit d'insomni (Capítol II de VIII)

L'estrèpit agut i impertinent del matí va pertorbar el seu son, obrí els ulls i es xocà amb la implacable mirada de quatre dígits vermells pampalluguejant que marcaven l'inici d'una altra jornada rutinària. Un quart de vuit del matí, una hora detestable, més si tenim en compte a quines hores de la matinada anava a dormir. Es calçà amb les dues espardenyes mig desgastades que guardava, si es que d'allò se'n podia dir guardar, sota el llit i que treien el cap entre els llençols que s'arrossegaven per terra. Llençà sobre el matalàs les primeres peces de roba que va trobar quan va obrir l'armari i es va vestir amb elles. Es passà la mà per la cara, feia tres dies que no s'afaitava i la necessitat era més que evident. Va entrar al lavabo i tragué la màquina del petit armari blanc que tenia just a mà dreta de la pica. Endollà amb rudesa l'aparell i l'engegà. Procedí de memòria, palpant allà on hi havia pèls, no tenia la voluntat suficient com per obrir el llum i menys encara per mirar-se al mirall. En acabat es dirigí amb parsimònia cap a la cuina procurant mantenir un ull obert per saber com a mínim on estaven situades les parets. Allà va obrir el calaix del pa i s'apropià d'una llesca resseca, creia recordar que era del dinar del dia anterior. La untà amb la melmelada que corria per sobre els fogons, se la menjà amb tres mossegades, encarà la porta i la tancà amb un cop sec.

Caminava pels carrers grisos del matí que ja s'havia fet seus, tot contemplant l'esparverat trànsit de les primeres hores. Era un dia d'aquells estranys, tal com li agradaven. Se sentia protegit per la boira baixa que cobria la ciutat i desdibuixava els rostres de tots els altres vianants que circulaven com espectres sense nom en mig del no res. El fred vent que bufava es calava entre els diminuts foradets del seu jersei i l'obligà a acabar de pujar la cremallera que tenia fins aleshores a l'alçada del pit i a encongir-se d'espatlles tot amagant la barbeta dins el coll negre. Tornà a aixecar la mirada i la perdé entre l'espessor mentre seguia l'estela difuminada de les llums d'un cotxe al frenar que tenia escassos metres davant. Sabia perfectament on anava, i per sort o per desgràcia també sabia perquè hi anava. Accelerà el pas, feia tard.