Memòries d'una nit d'insomni (Capítol I de VIII)

El suau vaivé acaronava les puntes dels dits del seu peu nu i, poc a poc, les enterrava en la humida arena. La fina línia de l'horitzó, aleshores incandescent, separava dos móns antagònics, i mentre els sol comptava els seus últims minuts, l'oceà semblava demanar clemència entre les flames que engolien les puntes espumoses de les onades que s'estavellaven contra l'escullera d'un modest far que pretenia rivalitzar amb l'astre. Alçà la mirada. Allà tot feia preveure que la processó de l'ocàs continuaria com estava previst: els núvols disfressats de colors roents caminaven cap a l'est i les gavines donaven els darrers batecs d'ales per tornar al lloc d'on procedien.

Encara esperava que del mar en sortís una sirena, buscava desesperadament la seva mirada, els seus cabells entre les crestes de les debilitades ones. Volia fingir que encara quedava temps, es negava a resignar-se, es resistia a pensar que estava tot perdut, però en el fons sabia que totes aquelles invencions no eren certes, ja era massa gran com per creure en contes de fades i en estúpides histories amb finals feliços; era conscient que només es muntava una farsa per apaivagar el dolor al que tard o d'hora s'hauria d'enfrontar.

I mentrestant els segons se li escolaven entre els dits, com la fina sorra de la platja, apilonant-se tot formant un minúscul turó condemnat a desaparèixer amb la marinada de garbí. Estrenyia amb força el puny en un va intent per frenar les busques, per recular i corregir el passat, per fer el que no havia fet...

I el rellotge marcava tres quarts i sis minuts de nou.