MEMÒRIES D’UN TEMPS.

El Josep, un nen de ciutat d’aproximadament 6 anys, passeja mig enrabiat per la petita placeta del poble de muntanya on amb els seus pares ha pujat a passar una temporada de vacances. Tot ha estat a causa d’una recomanació del metge, aquell doctor Mateu de frondosa barba blanca, que digué al pares.
 Aquest noi està força bé de salut, però, li convindria durant uns dies canviar d’aires. Hauria de marxar de la ciutat i sortir al camp.

El pare va quedar-se rumiant una estona i finalment contestà.
 Jo tinc uns familiars a pagès. Segurament trobaríem una caseta o una habitació per passar un parell de mesos. Segons veiem com li va.

Dit i fet, una enraonada amb els cosins, i poc dies després, amb tot, i tots embarcats amb el cotxe i cap la muntanya.

El Josep és preguntava a si mateix, encongint les espatlles,
 Qui són aquesta gent,- perquè no els coneixia de res. Cert que la cosa tenia els seus atractius. Una casa enorme de pedra, els familiars eren simpàtics i a més quasi el més important de tot això, és que havia: les gallines, els ànecs, els porcs, la vaca, la mula...

Però havia altres petites cosetes, foteses més ben dit, que no li acabaven de fer el pes.

Per exemple: a casa el cridaven pel seu nom, Josep. A col•legi, això almenys els mestres, ho convertien en José, així accentuada la e. I ara la cosina petita l’havia cridat Pep. Només li mancaria el Pepe, Pepillo o Pepet o Pepito. Dins seu es deia: Em posaré ferm i m’hauran de dir Josep.

Més el cap encara li barrinava, mentre picava una puntada de peu a una pedra que sortia disparada carrer enllà.
 Ara diuen que l’aigua per beure l’hem d’anar a buscar, amb el càntir, a la font dels Traginers. Quasi mitja hora davallant per un retorçat camí de terra. Uf! Quanta estona serà de pujada. Caram! Si a Barcelona només girant l’aixeta surt l’aigua i és ben bona.

Merda! Exclama emprenyat perquè al donar un altre xut a una pedra més grossa s’ha fet mal al dit del peu. Dirigint-se a un arbre que impertèrrit escolta les encoratjades paraules.
 I a més amb espardenyes de betes, com un pagerol. Com creuen que es pot caminar amb això mal lligat. Ai, Senyor! Quan els arribaran els carrers asfaltats i plans a aquest poble ple de pedrotes.

Mentre volta i protesta per la seva mala sort d’anar a raure a un lloc on només és veu la carretera polsosa, els camps i algun que altre carro carregat d’herba, escolta la veu de la mare que el crida:
 Josep, vina que ja hem preparat el berenar i anirem a la font a menjar-nos-ho.
 Què hi ha per berenar, mare? – i pensà aquests de pagès són capaços de cada sortida, tal cop, pot ser portaran una arengada, d’aquestes que els hi diuen “civils”.
 Pa amb xocolata d’aquella gruixuda amb ametlles.

I amb el pa amb xocolata, la font i els amics va començar una passió per un petit poble de muntanya.

Miquel Pujol Mur.