MEMÒRIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA. Capítol vuitè.

Un relat de: lluisdesils

Mai de la vida no trobareu millor tendresa, més profunda, més desinteressada ni verdadera que la de la vostra mare.
Honorè de Balzac.


La meva mare Remei em duia cada any a l'església de Sant Feliu de Girona a fer una ofrena a La Maré de Deu del Remei, tot i que no era creienta. No era altra cosa que una mostra del molt que m'estimava a mi i lo contenta que estava que m'hagués salvat de tan terrible malaltia que vaig patir.

Ella era barcelonina i va coneixer el meu pare ballant sardanes, que és com els anys vint es coneixien els joves - com lligaven els tios, com ara es diria -. Degut a que la feina va portar el meu pare a viure a Girona, allà es van traslladar al casar-se, al setembre de l'any 30. El març del 32 vaig nèixer jo.

Al maig de l'any 38 el meu pare era cridat a files i va haver d'anar a la guerra als trenta-dos anys .La meva mare no es va quedar tan sols sense el meu pare, sinó també sense ingressos. L'empresa a la que treballava el meu pare li anava donant alguns avenços. Diners que van haver de tornar, naturalmente, un cop acabada la guerra.

La pobre de la meva mare va haver de suportar, mentre el meu pare no hi era, tota clase de malalties per part meva: vaig passar la rubeola i la difteria, així com constants transtorns de ventre (anys més tard es va descubrir que jo tenia la síndrome del colon irritable). Va haver de passar, doncs, gana i problemas i no crec que els meus avis l'ajudessin, ja que tots ells vivien a Barcelona i tenien prous dificultats per subsistir.

Per acabar-ho d'adobar, van començar els bombardejos a Girona, de tal manera que un dia en vàrem tenir un de molt gros. Vam baixar a protegir-nos al marge d'un camp que hi havia rera casa, al mig d'un canyar i ens vam posar una tavella de fava a la boca, per consell d'un veí.

Tothom estava de boca terrosa, però jo, en la meva inconsciencia infantil (tenia sis anys), em divertia mirant enlaire. Es veu que intentaven bombardejar la via férrea i la carretera, que eren no gaire lluny de casa, però un corrent d'aire feia que les bombes a mig recorregut es desviessin, i totes les bombes van anar a caure al carrer del Carme, a uns tres-cents metres d'allà. D'això en puc donar jo constància perquè em divertia molt mirant-ho.

Davant d'on estàvem refugiats hi havia una fàbrica que havia estat requisada i que servia de magatzem d'explosius. Quina no va ser la sorpresa de tots, quan després del bombardeig algú es va adonar de que hi havia un forat al teulat de la fàbrica que demostrava que hi havia caigut uma bomba que no va explotar. Imagineu-vos el que hauria estat de nosaltres si hagués explotat, ja que la fàbrica estava a l'altra banda del carrer, a cinc metres d'on ens vam refugiar.

Aquests fets van espantar molt a la meva mare, i el mateix dia va agafar el meu cotxet de quan era petit, el va carregar amb quatre trastos i vam anar a peu al proper poble de Quart, on vivia una velleta que havia estat dida de la meva àvia.

Per anar allà havíem d'agafar la carretera de Sant Feliu de Guíxols des del carrer del Carme. Recordo com si fos ara (fets així no s'obliden mai) les cases derruídes i els gemecs dels ferits entre les runes.

Un cop a Quart, l'anciana, que vivia en una casa de pagès, ens va racomanar que ens allotgéssim a casa de dues germanes que també tenien els respectius marits a la guerra, i així ho férem. Ens vam estar allà fins que va acabar la guerra.

Jo no passava gana, ja que sempre vaig ser un nen desganat, però menjàvem el que podíem: recordo haver anat a robar carabasses a un camp proper, menjar cireretes d'arboç del bosc veí i menjar les peles de les faves bullides quan les dues germanes collien faves de l'hort.

La meva mare va agafar una depressió que li va durar molt temps i que la va portar al convenciment de que estava tísica i que es moriria. Però no es va morir fins molts anys més tard.

Amb la postguerra, de mica en mica, tot es va anar normalitzant. Després de tenir un avortament, va quedar embarassada dues vegades més i van néixer les meves dues germanes. Passàvem molta necessitat durant els primers anys de la postguerra, però aviat ens vam recuperar i la família va començar a funcionar amb normalitat.

Els anys van passar sense gaire coses per explicar. Un dia, quan ella ratllava els seixanta anys, es va adonar que no tenia força als dits polzes per obrir les agulles d'estendre. Va anar al metge, pensant que no tenia cap importància i el metge li va dir al meu pare que seguramente seria una malaltia molt greu anomenada ELA, que no tenia remei. Així va ser. Les neurones motores se li anaven deteriorant i amb això anava perdent força la musculatura.

Va perdre primer el braç dret i ella, que era una dona molt vital i voluntariosa, va aprendre a escriure amb la mà esquerra. Poc temps li va durar. Era lamentable i tràgic quan et deia coses com: "Ahir arribava a pentinar-me i avui ja no m'hi arribo". La degeneració era molt rápida. La desesperación la va portar a Lourdes, ella que no hi creia, i a visitar innombrables sanadors. Tot va ser inútil. Moria als seixanta-dos anys d'una aturada cardio-respiratòria. Les meves germanes estaven treballant i jo aleshores treballava a Barcelona, de manera que va haver de morir sola en mans de la seva cuidadora.

Quan el meu pare em va telefonar al treball per notificar-m'ho, vaig tenir una indescriptible sensació d'alleujament i pena.

Comentaris

  • Memòries d'un que no té memòria[Ofensiu]
    anita | 20-05-2010


    Un saludo Be un relat dels meus temps, però no un bon títol, ja que demostra en el relat que de memòria no ni falta, ja que explica mol bé tot el que viscut en aquells anys tan amargs que tots els que vàrem viure varen ser horrors. Una guerra maleïda ja que mols no podem deixar de recordar.
    Al felicito per la memòria que no la perdi.
    Salutacions