MEMÒRIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA. Capítol setè.

Creus en Déu? Si creus en ell, existeix; si no hi creus, no existeix.
Màxim Gorki, escriptor rus.

Avui parlaré del concepte que tinc de la religió i de la nul.la influència que ha tingut a la meva vida. La religiositat d'una persona crec que és un aspecte molt important a la seva vida, igual que també la falta d'ella.

A la meva família no hi ha hagut gent especialment religiosa. Només el meu avi matern, en els últims anys de la seva vida (va morir nonagenari) anava a missa cada diumenge, però segons deia la meva mare, no ho havia fet mai abans i deia que potser ho feia perquè com que veia a la vora la mort, no costava gaire quedar bé amb Déu, per si de cas.

Els avis paterns no hi havien anat mai. Els meus pares tampoc. Només la meva mare, després d'haver estat jo tan malalt, anava cada any per la Mare de Déu del Remei (es deia Remei), a posar una espelma a la Mare de Déu, complint una prometença que havia fet. Peró res més que això, que si ho mirem bé te més de superstició que de fervor religiós.

Suposo que la genètica va fer que jo sortís de la mateixa manera que els meus antecessors.Als vuit anys vaig anar a una escola de "hermanos", que ja m'insinuaven si jo en voldria ser. Jo no ho veia gens clar. Per això, vaig preguntar un dia a la meva mare si els "hermanos" es podien casar i, al dir-me ella que no, jo vaig contestar, molt segur: "Doncs no vull ser "hermano".

Vaig seguir els estudis a una academia laica. Així i tot, com que era el principi del franquisme, ens feien anar cada primer divendres de mes a combregar. Només recordo d'aquells divendres la gana que passava fins que podia esmorzar.

Per contra, la família de la meva nòvia era molt religiosa. Així és com em vaig acostumar a anar amb ella cada diumenge a missa. Era un petit sacrifici que no costava res. Això sí a confessar i combregar, mai. El cas curiós, però, és que ella, que jo sàpiga no ho va fer tampoc mai, de confessar-se. Això li venia d'una vegada que, de joveneta, tot i que anava a un col.legi de monges, un confessor li va començar a fer preguntes massa, diguem-ne íntimes, i això la va escarmentar.

Una altra curiositat: la meva dona actual ha explicat la mateixa història sobre les confessions.Tampoc no vol saber res de misses ni de capellans, com jo.

Ara que es parla tant dels abusos sexuals dels capellans, es comprenen aquestes coses com a resultat de l'absurd vot de castedat que l'església catòlica obliga a fer als seus ministres. I el més absurd és que ells han d'aconsellar als fidels sobre temes sexuals. L'església catòlica haurà de reconsiderar molts dels seus plantejaments si vol que d'aquí a cinquanta anys els quedi algun fidel en el món.
Algún fidel i algún capellà!

Quan em vaig quedar vidu, vaig seguir anant cada diumenge a missa, una mica com a homenatge a la meva dona difunta i una altra mica per la rutina de quaranta anys de fer-ho. Al final, un dia, vaig sentir dir tantes coses insulses i vagues a la prèdica, que em vaig dir: Què hi faig jo aquí?. I ja no hi vaig tornar.

Jo crec que les religions, totes, en el seu inici es deuen a la ignorància de la gent i al desconeixemnet de les coses. És natural que, davant dels fenòmens de la naturalesa, la persona ignorant pugués pensar que algun ésser sobrenatural ho provocava, potser per castigar-lo, tant és així que potser caldria adorar-lo o fer pràctiques que el desenutgessin. Així creixia la idea de Déu i els ritus a fer per agradar-li. Això és el que jo crec fermament referent a aquest assumpte.

Així és que m'agafo a la màxima de Màxim que he posat al principi del capítol i que no vol indicar altra cosa sinó que la idea de Déu és subjectiva i que se la fa un mateix. Estic d'acord amb ell.