MEMÒRIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA. Capítol segon

Vivim al món quan estimem. Només viure per als altres dóna sentit a la nostra existència. Albert Einstein.

Quan som vells és habitual que perdem la memòria propera (no ens recordem del que vàrem menjar ahir) i en canvi vivim més que mai els records del passat. Qui sap si al no poder pensar amb el futur perquè gairebé no existeix, i el present tampoc no és gaire llaminer degut a la degradació física que es pateix, no queda altra solució que refugiar-nos en el passat. Aquesta seria l'explicació anímica a una cosa que ja té la seva explicació científica.

Però el lamentable del meu cas és que apart de la memòria recent, tampoc no tinc memòria passada. I així em trobo amb una existència que és com una negra nit, nit sense lluna ni estrelles. Nit que pot arribar a ser angoixant quan em paro a pensar-hi.

Però hi podrien haver lluna i estrelles, tot i ser la nit fosca, si la meva vida hagués estat presidida per l'amor als altres i dels altres, i aleshores la meva existència, tal com diu l'Einstein, tindria sentit. L'amor presidiria la meva vida de tal manera que l'amor per les meves dues dones i per la família seria la lluna que il.luminaria la meva vida i l'amistat amb innombrables amics haurien pogut ser les estrelles d'aquesta nit meva tan profunda.

Mes no. No ha estat així. Podria dir, en una confessió amarga, que no he estimat mai ningú. I naturalment, el que no estima ningú tampoc ningú l'estima. De tota manera, esborreu aquesta frase de la vostra ment. No l'heu llegida.
Perquè no deixa de ser exagerada. Però quelcom hi ha, d' això.

Naturalment que he estimat les meves dones i les estimo encara, tot i que la primera ja no hi és. També estimo als meus fills, com no pot ser d'altra manera. Però la meva estimació no passa de ser una mica superficial. Noto que no ha calat dins meu com jo crec que hauria de calar. No sóc apassionat, sinó més aviat fred. Jo admiro aquelles persones que quan han perdut un ésser estimat es manifesten amb crits desgarradors i manifesatcions de dolor evidents. Jo seria incapaç de fer-ho. De fet, quan va morir la meva primera dona després de 43 anys d'estar junts i haver-me donat cinc fills, no vaig vessar ni una sola llàgrima, ni a l'intimitat.

Als meus fills és clar que els estimo, i als meus néts, i els ajudaria com ja ho he fet sempre que he pogut, amb molt de gust. Però no sé ben bé si em surt de dins del cor o si ho faig perquè és la meva obligació. Es trist, no?.

Ells, com és natural, m'ho paguen amb la mateixa moneda. El mateix tracte fred i correcte que els he donat és el que em donen ells a mi. Ja sigui perquè el seu comportament es un reflex del meu, ja sigui perquè han heretat el meu tarannà.

Quan veig com es comporten els fills de la meva actual dona, que també en té cinc del seu primer matrimoni, em moro d'enveja. Aquells petons i abraçades sense venir a compte, aquell estar en contacte cada dia amb la seva mare i entre ells, aquella estimació reflectida exteriorment amb tanta naturalitat, és el que a mi m'agradaria haver viscut, però ja no m'és posible.

I no parlem dels amics. D'entrada no recordo haver tingut cap amic a la meva Girona natal, fins als disset anys, quan em vaig trasladar a Barcelona a estudiar. Noméscompanys d'estudi i de veïnatge, però sense aprofundir.I no és que jo fos un nen sorrut o antipàtic, que no ho he estat mai, però crec que sempre m'ha envoltat com un vel d'indiferància que ha impedit anar més enllà en la relació.

Després, ja estudiant la carrera i més tard, he tingut diversos amics, gairebé tots ells companys d'estudis, i amb la particularitat de que són persones que els ha plagut estar amics meus i jo he permès que així fos. És a dir, que ells són els que m'han buscat a mi, no jo a ells. Si ells m'han donat amistat 10 jo els he tornat amistat 1.

Tots els meus tres o quatre amics companys d'estudis ja són morts. Fora dels estudis en tinc dos: un d'ells veí de l'escala on vaig viure durant quinze anys i també, casualment, company de carrera, però deu anys més jove que jo. L'altra és un veí de la població on he estat ejercint la meva professió durant més de quaranta anys. No és un bagatge gaire gran que diguem. Amb el primer ens veiem dues o tres vegades l'any i ens truquem tantes altres. Amb el segón ens veiem més, essent un cas típic de l'amic que m'ha escollit ell a mi. Em truca quasi cada dia i està pendent de mi, cosa que jo no faig. Per cada vegada que el truco jo, ell me n'ha trucat cinc.

Tampoc no m'he sentit enamorat mai de cap dona. Almenys, tal com entenc jo que és estar enamorat. Il.lusionat amb elles, moltes vegades, però a l'hora d'escollir parella ho he fet fredament,com aquell que va a comprar-se una jaqueta. I, es clar,això no il.lusiona gens a ningú, i a mi tampoc. Però en un altre capítol ja parlaré de l'amor de parella i del sexe. No és el tema d'avui. D'aquest se'n podria parlar molt, però ja el dono per acabat.