MEMÒRIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA. Capítol quart.

Un relat de: lluisdesils

No me'n recordo".  Lluís de Sils


M'agrada sempre començar el capítol amb una frase famosa d'un autor conegut. En aquest cas, l'autor només el conec jo i algunes personas més i la frase, més que coneguda, per mi es repetitiva: és la frase que dic més vegades durant el dia. Heu de reconeixer que per mi és tristemente famosa i, com que no he recordat altra frase que tingués quelcom a veure amb el tema que vull tocar avui, vet aquí perquè he escollit aquesta.
Dins el tema central del que escric, que és la meva falta de memòria, seguiré amb elfil de l'anterior capítol on explicava la bondat de ser moderat en les coses, però el defecte que representa ser-ne excessivament, tal com em passa a mi.
Ser excessivament moderat en totes les coses i situacions representa, primer, no gaudir suficienment del plaer de viure i, també passar desapercebut en totes les ocasions. I si passes desapercebut durant la vida, ja podeu imaginar què passarà un cop mort. És molt trist passar al llarg de la vida i no deixar cap empremta que et recordi. A vegades penso que la falta de memòria que tinc jo passarà en herència als meus descendents, que no es recordaran gens de mi al cap de poc temps.
Jo tenia un amic, company d'estudis, que em deia "el hombre gris" parodiant el títol d'una pel.lícula molt coneguda i m'ho deia precisament pel que acabo d'explicar: no m'agrada ser el primer ni l'últim, anar al davant ni al darrera, ni discutir intentant imposar el meu criteri, ni enraonar alt, ni manifestar opinions atrevides.També amb les dones he estat excessivament moderat, tant al moment de seduir-les com al moment de consumar la relació. Tant és així que tampoc aquest aspecte de l'existència no m'ha gratificat gens.
Explicaré una anècdota que recordo (l'amnèsia no és total) que il.lustra molt bé això que em passa. Jo estava estudiant farmàcia a la Facultat de Barcelona i, com que vaig suspendre la botànica al mes de juny, degut a que és una matèria que requereix molta memòria, vaig anar tot l'estiu a classes particulars amb l'ajudant de càtedra, el Dr. Cardús. Érem sis o set, que escoltàvem l'explicació que ens donava el Dr. Cardús i un cop acabada ens preguntava algunes coses de l'explicació del dia abans.
Un dia es va adonar que portàvem uns dos mesos amb això i a mi no m'havia interrogat mai. Al dar-se'n compte em va dir:
-A vostè no l'he preguntat mai, oi que no?. Doncs el dia que ve l´hi penso preguntar a vostè.
Va venir el dia següent, jo em vaig preparar bé per no fer el ridícul, i ell va preguntar als altres i ,com sempre, a mi no em va dir res, ni aquell dia ni cap més, fins que es van acabar les classes. No em veia. Era més que "el hombre gris". Era "el hombre invisible".
Tampoc les catedràtics no em coneixien ni després de tot el curs d'anar a classe. És clar que jo tampoc no feia res perquè no fos aixís, ja que mai els anava a trobar per preguntar, reclamar o adular, com feien d'altres.
Al servei militar em va passar quelcom de semblant. Al cap de poc temps d'estar a la caserna vaig ser destinat a l'hospital militar, atenent la meva professió, ja que vaig anar a fer la mili ordinària un cop obtingut el títol de llicenciat en farmàcia. Però, no obstant, jo estava obligat a fer la instrucció matinal com tots els altres. Jo, seguint els consells d'altres que no pertanyien al meu regiment, sinó que pertanyien a Sanitat, vaig decidir no aixecar-me cada dia a les sis del matí podent-me aixecar a les vuit, i confiant que no era estrictament necessari que hi anés. Però es veu que sí que ho era. Un dia el sergent va passar llista i em va trobar a faltar. El càstig va ser tres dies a la "prevenció".
Doncs bé, un cop passats els tres dies, vaig seguir sense anar a instrucció, suposant que passaria el que va passar: mai més es van recordar de mi.
Tot això jo no ho definiria sinó com a mediocritat. Sóc un mediocre. Però no em sento pas especialment desgraciat, per això. La gran inmensitat de les persones ho són, en línia general. El que ja sap més greu és ser-ho per als teus allegats. Però, en fi, esperem que no sigui totalment així.
La Maria Carme, la meva primera dona, la mare dels meus fills, m'ho havia dit alguna vegada, i a mi em va quedar grabat: em deia que, de vell, acabaria ben sol. No sé si m'ho deia amb algun motiu especial o si ens haviem discutit. No ho sé. No me'n recordo. Però sí que aquesta frase em va impactar. De fet ella va fer posible, sense voler, perquè fos aixís, deixant-me lamentablement sol l'any que es va jubilar. Suposo que ho deia perquè veia l'escassedat dels meus sentiments, tant els que jo transmetia com els que rebia, o bé com a conseqüència de la meva mediocritat.
El dia, que arribarà, que jo aniré on ella està des de fa dotze anys, potser ho podré veure clar. Diuen que la mort ho clarifica tot. Així sigui, d'aqui a molts anys.És clar, que ben mirat, si sóc invisible per als ajudants de càtedra, per als catedràtics i per als sergents, qui sap si també ho seré per la mort i passarà de mi, com els altres. Es una possibilitat, no?. D'aquí a cinquanta anys en tornarem a parlar.

Comentaris

  • Breu comentari[Ofensiu]
    ambelma | 12-03-2010 | Valoració: 10

    m'ha agradat el toc d'humor en alguns moments del capítol, Mostra clarament que no ets una persona mediocre, com a mínim en el que es refereix a l'escriptura