MEMÒRIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA. Capítol onze.

Yo te amaré en silencio... Como algo inaccesible, como un sueño que nunca lograré realizar y el lejano perfume de mi amor imposible rozará tus cabellos... Y jamás lo sabrás.
José Ángel Buesa

Vagi per davant que jo no crec haver-me enamorat mai. Només en tres ocasions a la meva llarga vida he sentit quelcom que pot tenir-hi una semblança. I sempre han estat amors que no han passat de platònics. Potser aquest és precisament el motiu que fa que el meu sentiment s'assembli més a l'enamorament que en les altres ocasions. Qui sap ...

Cada vegada que passo per davant del Col.legi Verd, on vaig aprendre les primeres lletres, em ve un calfred d'emoció. M'estic veient a mi mateix amb cinc anyets al teu costat, Carme, asseguts a l'ampit d'una finestra que donava al sòtan, avui tapiada i encare visible, on ens asséiem a parlar mentre els altres nens jugaven al pati.

Quina tendresa! I quina melangia!

Un dia, una nena molt gran, potser tenia nou anys, altíssima, ens va ajuntar els caps a tu i a mi i ens va dir: -Feu-vos un petonet! Em va fer tanta ràbia que em vaig aixecar i li vaig donar un cop de peu a la canella de la cama.

Era temps de guerra. La guerra es va agreujar i jo, amb la meva mare vam emigrar a Quart. Tu, segons tinc entès, vas anar-te'n amb els teus pares a França. Mai més hem sabut l'un de l'altre, tot i que ells ja sabien de la nostra atracció mútua i ja s'havien plantejat alguna vegada quin seria el nostre futur. Però tot se'n va anar en orris per culpa de la maleïda guerra. Si algú que llegeixi això sap d'una senyora de setanta-vuit anys que es digui Carme Bertran i que va començar a anar a estudi al Col.legi Verd de Girona, li agraïre amb tot el cor que ens posi en contacte.

Als cinc anyets, doncs, vaig sentir per primera vegada una cosa semblant a l'enamorament. Als divuit ho vaig tornar a sentir en la persona de la que jo anomeno Dolça i que descric en el capítol novè de les meves memòries. L'últim va ocórrer als seixanta-vuit anys.

Suposo que degut a un caràcter inmadur per part meva, vaig tornar a sentir atracció envers una persona més jove. Vint-i-cinc anys més jove. Hauria pogut ser la meva filla. Però era i és una persona adulta, amb la que compartir maneres de ser, i maneres de pensar. I haig de dir que, mai ningú, ni amics o familiars d'un o altre sexe, mai a ningú l'he sentit tan a la vora com a la Isabel. Mai amb ningú m'he compenetrat tant com amb ella. I mira que amb la mare dels meus fills vaig compartir-ho tot durant quaranta-tres anys i amb la meva companya actual ja en porto set. Però la compenetració que he tingut amb ella no la he tingut ni la tindré amb ningú més.

Ella estava separada i amb un fill gran. La primera nit que em va convidar a sopar a casa seva, va pagar-li el sopar al seu fill i la nòvia a un restaurant i va tancar la porta amb clau. Es va enfadar amb el seu fill quan aquest, malpensant, va afanyar-se a tornar abans del previst. Estava clara la seva intenció. Però jo soc antiquat i em sembla que per arribar al contacte íntim, primer ens hem de conèixer. És una de les poques coses que crec que ens poden diferenciar de les bèsties.

Paradoxalment, després d'altres ocasions desaprofitades per mi, quan jo hauria estat a punt per aproximacions més properes, ella ja tenia per mi un altre tipus de sentiment. En això és en l'únic que no vam estar d'acord.

Vam estar junts dos anys, uns dels anys més feliços de la meva vida, sortint un o dos cops per setmana i veient-nos cada dia. Quan jo li vaig dir que havia trobat la dona que buscava per conviure amb mi la resta dels meus dies, es va posar a plorar. Després, la meva actual dona no ha volgut seguir l'amistat amb ella ni que jo la veiés, ja que endevina els meus sentiments envers ella i n'està gelosa. Tot i això, a vegades la telefono o ens veiem, tot i que ella ara està convivint amb un dels que feia anys que la rondaven, que s'ha convertit també en amic meu. Crec que si haguéssim seguit com estàvem, ella no hauria agafat parella.

No fa gaire em va dir que hi ha a la seva vida quatre persones que són les que més estima, per un igual. Jo estic entre ells, junt amb el seu germà, la seva amiga de tota la vida i la seva actual parella, per davant dels seus pares, el seu fill o les seves germanes. Això m'omple de goig.

Com serà possible que pugui haver tanta identificació entre dos persones?L'enamorament és això o únicament és atracció física? L'ideal, potser, és que s'ajuntin les dues coses, però, cas que n'hagi de fallar una, jo crec que seria l'atracció física. Mai la compenetració entre les dues persones que, per altra banda, és molt difícil de trobar. Jo vaig trigar seixant-vuit anys. Que ja són dies ...