MEMÒRIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA. Capítol novè

Un relat de: lluisdesils

Estimada Dolça, dolça estimada.

Avui he estat a casa teva.

Una profunda emoció m'ha commogut quan m'he vist enmig d'aquelles parets entre les que varen transcorrer la teva infància i la teva adolescència.

He intentat imaginar-me el taulell, les estanteries, l'aparador . . . . però fa tant de temps! Més de mig segle. He imaginat la teva mare despatxant queviures a les clientes i a tu entrant i sortint de la botiga com un belluguet.

Ara el local és un menjador nou de l'hostal del costat. Han convertit la porta de la botiga en una finestra i han obert una porta darrera del taulell per comunicar-lo amb la resta de l'hostal. La decoració és nova, però les parets són les mateixes i l'espai entre elles també. El record és viu i punyent.

T'estic veient sortint per la porta i caminant lleugera, saltironant vorera amunt i vorera avall, camí del col.legi de les monges, on a l'estiu ajudaves tenint cura dels nens més petits. Passaves davant de la casa on jo vivia als estius. Habitualment jo estava allà assegut amb un llibre a la mà, al
costat del veí. Ell et deia quatre plasenteries, que tu reies de bon grat:

Tant anar a les monges, encara acabaràs fent-te monja, tu.
Sí, monja de Sant Agustí, dos caps en un coixí!

I esclafies una riallada franca que ens contagiava l'alegria a tots dos.

De mica en mica, cada cop em dalia més per veure't i quan et veia procurava fer-te quedar una estona al meu costat. Teniem converses barrejades amb rialles i jocs, com a nena que eres, barrejat tot amb converses d'una seriositat impròpia de la teva edat. Jo sentia molta predilecció per tu, estrany sentiment difícil d'explicar. No es podia explicar com un afecte paterno-filial, ja que jo només tenia divuit anys, i encara menys es podia interpretar com a atracció entre persones de diferent sexe, considerant que tu només tenies deu anyets. Però, fos el que fos, jo em sentia profundament atret per tu i sentia que tu també ho comparties.


Durant l'hivern no ens vèiem i jo esperava amb candeletes poder-te tornar a veure amb l'arribada del bon temps i omplir-me de joia amb la teva presència. Així transcorregueren tres anys. Aleshores, els meus pares i jo, vam llogar una altra casa, no gaire lluny, però ja no ens vèiem tant. Els meus sentiments envers tu varen quedar una mica diluits per les sensacions viscudes amb la colla de la meva edat, entre la que no faltaven noies amb ganes de festejar, com jo mateix.

L'estiu següent vaig venir poc per mor dels estudis i l'altre, l'assetjament de persones de l'altre sexe es va fer massa intens i, finalment vaig agafar nòvia.Aquell estiu és el que hauria hagut d'anar-te a buscar, aprofitant la festa major. Tu amb quinze anys. Jo amb vint-i-tres. Qui sap el que hauria passat! Però els convencionalismes socials, a aquella època, eren molt forts. Jo era un "senyoret" estiuejant. Tu una nena de poble ignorant. I a sobre, la diferència d'edat. Suma a tot això la meva tradicional timidesa i discreció. I si et feia més mal que altra cosa?

Així es va acabar definitivament tot posible contacte físic amb tu, encare que espiritualment sempre has seguit estant amb mi, estimada Dolça.

No s'acaba aquí la magnitud del meu equivocat comportament. Molts anys més tard et vaig tornar a veure i vaig simular que no et veia. Jo sé que tu també em vas veure. La teva estimada mirada va lliscar lleument sobre meu. Perdona'm estimada, però has de fer-te càrrec de la meva turbació al veure't inesperadament després de tant temps, amb els teus hàbits de monja al costat de la teva companya. De quina manera m'havia de dirigir a tu en el teu nou estat? Tutejar-te o dir-te de vostè? Dir-te germana? L'hàbit va representar per mi una barrera insuperable. Perdona'm novament, si vas sentir-te despreciada. Saps que no era, en absolut, la meva intenció.

Ara ja està fet. I mentre escric això en el menjador de l'hostal que abans fou botiga de comestibles i mentre sento voltant per allà l'esperit estimat d'una nena entremaliada, només em queda un consol: saber que ja no queda tan de temps, Dolça estimada, per trobar-nos en una altra vida on tu no portaràs cap hàbit, ni tindràs una edat diferent de la meva i on no existiràn les clases socials. I aleshores sí, aleshores els nostres esperits es fondran en un de sol, mentre tu diràs alegrement:

-Monja, jo?. Sí, monja de Sant Agustí, dos caps en un coixí!.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer