MEMORIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA . Capítol dotze

Envellir és encara l'únic mitjà que s'ha trobat per viure molt temps.
Charles Augustin Sainte Beuve

Com ha passat el temps! Encara que no us ho creieu, jo abans havia estat jove!He perdut la memòria, però d'això sí que m'en recordo: jo havia estat jove. Ho recordo tot vagament, no recordo gaires detalls, però ho recordo. N'estic ben segur.
Recordo, per exemple
cançons mai oblidades,
evocant dolces besades,
records d'uns altres temps
mirades estimades,
records d'adolescent.
Records de coses bones,
també records dolents,
records d'amors de jove,
i de no tan jove també,
coses que ja no tornen,
coses d'uns altres temps.

Però tot i això, quan ets gran no pots mirar el passat amb nostàlgia. Des de que naixem hem de pensar, sobretot, en el moment que vivim i planejar el futur proper i així hem de seguir fins al dia que ens anem d'aquest món.
No ens ha de saber greu haver envellit. Als que sí els sabria greu segurament és als que no han arribat a vells, si nó fos que ja estan a l'altra vida i potser no se'n enteren. Potser. Jo què sé.

La major part de la gent creu que la vellesa és la decrepitut, la decadència, la renúncia a tot. És el preludi melancòlic i desolat del proper final. Res més equivocat. En principi, cap fase de la vida humana està totalment desheretada dels dons de la natura. Al contrari, la vellesa pot ser bella a més de vella, pot ser gran, pot ser santa.
Segons deia Ciceró, la vellesa recapitula tot el llibre de la vida, té totes les seves vivències sense viure els seus errors, sense estar sotmés a passions. Això implica que el vell, coneixent tot el passat, pugui endevinar el futur mitjançant la transposició a l'època actual dels encerts i els errors de l'antigor. La visió d'un avi digne, coronada la seva testa de blanc, és una visió bella. Hi ha persones que com més grans es fan més hermosos o hermoses són. Pareu-vos un moment a pensar en persones que coneixeu i veureu quants n'hi ha.

Antigament, a falta de reis, els que governaven eren els ancians. És cert que els ancians els falta la capacitat d'aprendre, la rapidesa de reflexes en situacions compromeses, la memòria immediata. Ah!,però i la seva experiéncia de tants anys? Em va caure la cara de vergonya quan vaig veure en l'últim parlament català que el parlamentari més vell tenia seixanta-cinc anys. Quin malbaratament de saviesa!

Quan jo vaig a una entitat bancària en busca de consell per a una inversió, per exemple, si el que m'ha d'atendre és una persona menor de cinquanta anys, me'n vaig a una altra entitat bancària. Quants intríngulis i transfons de l'economia no coneixerà aquest home gran a través de la experiència de tants anys!

Igualment un metge: d'acord que ara hi ha molts mitjants de diagnòstic que ajuden molt. Però una cosa tan complexa com la fisiologia humana no hi ha com un metge que porta quaranta anys excercint i pot comparar el teu cas amb un altre de similar que va veure i que potser va significar un lamentable error per part seva.

Jo em considero un vell feliç. Ja ho he dit en diverses ocasions. Moderadament feliç. El que mira cap enrera i veu totes les coses que tenia i ja no té ni tindrà més, i només es fixa en això s'ha de sentir per força desgraciat. Però si mira tot el que té en el present, que segur que no és poc, i s'il.lusiona preparant el futur proper (què faré demà, què faré el més que ve), aquesta persona gran pot sentir-se feliç, com jo mateix.

La vellesa no és més que un procés continu de creixement intel.lectual, emocional i psicológic per el que cal estar preparat, com a totes les etapes de la vida. Jo, quan estava en actiu pensava en el que faria quan estés jubilat i així és com he abandonat les activitats anteriors, majoritàriament derivades de la formació que tenia i m'he dedicat a coses diferents que ja tenia pensades.
El primer que vaig fer és anar a clases de català per aprendre a escriure'l bé. Vaig acabar els nivells B i C i vaig continuar amb el D, del que no em vaig examinar. He fet teatre, play-back, desfilades de vestits de paper, cinema com a figurant, faig lectures poètiques, xerrades de tipus històric, visites guiades a Girona, he entrat a Internet, a través del qual participo en foros, em comunico amb la gent que aprecío i puc escriure per exemple, les meves memòries que estàs llegint.

Direu, oh! és que aquest senyor sap moltes coses que jo no sé. Mentida. Moltes d'aquestes coses es poden fer sense haver anat a la Universitat ni haver fet el batxillerat. Només cal una mica d'interès. A més només us he relatat el que jo he fet. Però hi ha moltes altres coses per fer, que jo no en sóc capaç o bé que no m'agraden: cultivar un hort, pintar, fer bricolatge, viatjar, ballar, etc. Només és voler-ho fer.

Hi ha un poema que expressa molt bé com es pot ser feliç en les situacions més diverses. A veure, creieu que un nen pobre, mal nutrit, que viu en un carrer fosc i humit, que gairebé mai veu el sol, es pot sentir feliç? Doncs si. Llegiu el poema de Joan Maragall que és,per mi, un himne a la felicitat:
Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El fred hi era humit,
PERÒ EL SOL HI ERA ALEGRE.
Per'llà Sant Josep
el bon sol solet
lliscava i lluía
pel carreró estret.
I en mon cos neulit
llavors jo sentia
UNA ESGARRIFANÇA
DE GOIG I ALEGRIA.

SIGUEM TOTS BEN FELIÇOS!