Memòries d'un pelat

Un relat de: Ser Oli
No tinc ulls, ni oïdes, ni tan sols un òrgan per veure o escoltar, un altre els té per mi. Però si tinc memòria. Recordo les meves històries amb duresa. Com aquella nit, l'última nit que un dels meus oblidaria, som així. Recordo que que les mans de l'"altre" em van cuidar bé aquell dia, no com altres vegades. Sentia com una aigua d'una temperatura regulada amb precisió corria pel meu cos, i les seves grans mans m'acariciaven amb suavitat. Quan passaba això solia ser una nit aburrida, però no aquella nit. L'"altre" utilitzava un shampoo mentolat per al seu cap y pel meu, i recordo que em vaig imaginar a la vora de la cascada més sorollosa en un dia de calor. Després em va embolicar amb una tovallola (que hagués desitjat menys aspra). I després, com sempre, em va tancar a la meva gàbia, encara que mai m'ho he près malament, sempre he pensat (i segueixo pensant) que ho fa per protegir-me. En la foscor de la meva gàbia de botons em vaig adormir. Una bona estona. PErò hi va haver unes paraules, que moltes vegades he escoltat i cada una de les vegades m'han despertat. Obviament ho vaig escoltar per mitjà de les orelles de l'"altre". "M'acompanyes a casa un moment?" va dir una veu femenina. Em Vaig començar a trontollar a la meva gàbia, com cada vegada que l'"altre" es desplaça i, donada la meva experiència, vaig saber que havíem pujat tres pisos. Jo sabia el que em preparaba el meu futur més immediat, així que jo també em vaig preparar per a l'ocasió. Em vaig mostrar dur, i venós, per que així es com m'agrada mostrar-me. Vaig sentir com s'apropaven unes càlides mans a la porta de la meva gàbia i l'OBRÏEN(?), i va aparèixer la preciosa dona de la que m'havien parlat els ulls de l'"altre". A partir d'aquell moment, i de tots els moments iguals, els ulls de l'"altre" passen a ser els meus ulls. Les seves orelles, les meves. Però no la boca, ni la llengua, aquestes són d'"ell". I em fot molt. Em toca una mica la moral per que la dona preciosa em besava amb la seva boca suau i amb la seva llengua, que era una mica rugosa, i jo desitjava tenir els meus propis llavis i el meu propi alè. Em besava suaument i em mostrava la profunditat de la seva veu. Al mateix temps, l'"altre" anava adequant les peces de roba a la temperatura del moment. tal i com jo ho hagués fet si tingués les meves pròpies mans. Encara em resulta estrany que ens entenguem tan bé, quan parlem tan poc. Jo ja sabia el que anava a passar (moltes vegades ho sé, encara que la veu femenina digui "no, no, no") així que em vaig preparar, brillant i encerat, per a l'excursió (he oblidat mencionar que sóc espeleòleg). La preciosa dona em va presentar a la seva "altra" amb una senzilla apertura. Vaig pensar en Vivaldi i, ajudat per la mà de l'"altre", que m'agafaba amb fermesa, vaig entrar. Vaig entrar i vaig sortir. No aconsegueixo recordar quantes vegades. M'imagino a l'"altre" fent el mateix en un supermercat i em poso a riure. El cas es que jo entrava i sortia sense parar, i l'"altra" de la dona preciosa no deixava de donar-me la benvinguda. Em banyava amb els seus perfums més delicats i m'abraçava molt fort, com si no volgués que torni a sortir. Però un sap fins a on pot arribar, i jo no sóc diferent. Això sí, sempre procuro esperar fins a que l'"altra" em dona l'abraçada més forta, i la dona preciosa crida a prop de les orelles de l'"altre" per esclatar. L'esclat és com un canvi de color. És també un trenc d'alba. Són aus rapaces que es deixen caure, caçant. I sobretot, és tornar-se una formiga un segon després d'ésser un elefant. Després de tot això, recordo que la dona preciosa, somrient, em va donar un últim petó i em va tornar a tancar a la meva gàbia de botons, i jo em vaig sentir com un nen a qui els seus pares duen del sofà al llit quan s'ha adormit mirant la televisió.

Comentaris

  • Molt bo i amb molta disciplina...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 26-11-2018 | Valoració: 10

    Descrius molt bé la situació i és molt animat i amb bon sentit de l'humor.
    Ja ja ja ja... és encantador...

    Un salut cordial, Ser Oli...
    Bo, no sé el teu nom... ja em dirás... quan pugues... i t'inviti a la meua pàgina...

    Rafael Molero
    Perla de Vellut