MEMÒRIES D'UN GAT DE PIS. DE LA CAMARGA A BARCELONA. CAPITOL PRIMER

Un relat de: Gilet56
CAPÍTOL I
Un viatge en tren

Soc, ja ho he dit, un gat. Tot i que no m’anomenen així, em dic Muscat. Per vergonya pròpia, em reservo, de moment, el renom que em van posar. .

Vaig néixer a la Camarga a primers de setembre de l'any 1999. Soc, doncs, un gat provençal, políticament francès i refinat. Un gat amb allò que en diuen "charme". Estic molt orgullós dels meus orígens, especialment aquí, a Catalunya, on els gats i els humans són matussers, bruts, grollers, esquerps, malfiats i, sobretot, mal educats.

La meva mare es deia Annette i era una gata parissina, de pura raça i molt elegant. De jove s’estava en una casa bona de la rue Lincoln, a tocar dels Champs Elyseés.

L'Annette tenia tot el que un felí pot desitjar en aquesta vall de miols: menjar exquisit, joguets cars, perruqueria, un bon jaç de llana, que a l’hivern acostaven al radiador, bons veterinaris, dels que no fan mal…Fins i tot - ens havia explicat- li feien portar joies. Quan jo era petit, el collar que portava, estripat i brut, encara conservava un petit brillant dels molts que, segons deia, l’havien guarnit.

Però un dia, aquella vida regalada, de gata d'alta societat, es va acabar per a l’Annette. Es va escaure que un diumenge, la seva mestressa la va portar a una exposició de gats de raça que se celebra cada any a París. I allà, la mare es va deixar entabanar per un gatot de carrer, per un rodamón. La mare, quan érem petits i ens en parlava, l’anomenava le blond mauvais*, i deia que era un gat enorme, aventurer, entremaliat i poca-vergonya. Però molt atractiu.

El Ros, s’havia colat a l’exposició amb dos companys de malifetes per robar mostres de pinso. Casualment, van passar pel davant del lloc on exhibien la mare, i el Ros s’hi va acostar picant-li l'ullet.

- Què hi fas aquí tant avorrida i envoltada d’humans ? Vine amb nosaltres a fer un volt !

La meva mare, molt sorpresa perquè era el primer gat que s’interessava per ella, va dubtar un instant. Però jove i inexperta com era, va ser víctima d’un impuls irresistible: va fer una reblincada que va agafar desprevinguda la seva propietària, se li va escapolir dels braços i es va posar a córrer darrere aquell gat tant ben plantat. El Ros i la mare van voltar una estona pels estants i passadissos del pavelló, empaitats per la propietària de l'Annette que esbufegava, cridava i demanava auxili. Però el Ros, estava avesat a les corredisses i no va tenir massa problemes per guiar la meva mare cap una discreta sortida d’emergència, amagada i difícil de trobar, com quasi totes les sortides d’emergència.

El Ros i la meva futura mare van sortir a l'exterior del pavelló i es van amagar sota una ambulància de la Creu Roja per recuperar l’alè, sense ser vistos pel conductor que, avorrit, fumava i escoltava una transmissió de futbol recolzat a la finestreta del vehicle.

Ja més reposats, els dos fugitius es van presentar ensumant-se mútuament, a consciència. Van xerrar una estona i, en un moment de la conversa, el Ros va preguntar a la meva mare si havia vist mai el mar. Ella li va dir que no, tot i que n’havia sentit parlar perquè els seus amos cada any feien un creuer. Ell, a la vegada li va confessar que veure el mar era la seva obsessió des que, de petit, havia vist un documental de dofins a l'aparador d'una botiga de televisors.

Va ser llavors quan va sorgir la proposta que va canviar per sempre la vida de la meva mare:
-Anem junts a veure el mar ! Conec el lloc des d’on surten els trens que van cap al sud, a la Mediterrània. Diuen que allà sempre es festa, que hi fa sol, que els hiverns són càlids i agradables i que s'hi menja bé.

La mare va dubtar. En un instant li van passar pel cap totes les comoditats que estava a punt de perdre: el bol de menjar temperat al bany maria que li servien dos cops al dia, la tèbia l'escalfor del seu jaç i les inacabables migdiades que feia tot l'any. Però en l'estat hipnòtic que li provocava el posat i escoltant les paraules engrescadores d'aquell bergant, no va saber fer res més que acceptar la proposta:

- Som-hi !

Plegats, es van colar a les andanes de la Gare de Lyon i van pujar al primer vagó d'un tren de mercaderies que van trobar obert. La mare, inquieta, li va preguntar al Ros com sabia que aquell tren els portaria al mar.

- No ho se ! Si no hi va ja ens en n'adonarem i canviarem de tren. Això és l’aventura, noia !

El vagó estava atapeït de caixes de formatges de Roquefort i Chaums. Segons la meva mare, es van passar tres dies tancats en aquell vagó, menjant formatge. Fins que el tren va arribar a Arlés.

Quan van estar segurs que el tren no seguiria circulant i van sentir com començaven a descarregar-lo, van baixar del vagó i, allà mateix, al bell mig de l’andana, el Ros li va engegar a la meva mare que allà s’acabava el viatge plegats; que li semblava que ja eren molt a prop del mar, tal com ella desitjava, i que ell volia seguir coneixent món. I el Blonde mauvais va afegir, amb un posat arrogant i despectiu, que el món el volia conèixer tot sol, sense destorbs de cap mena.
La mare, immobilitzada per la sorpresa, es va quedar sola, palplantada a l’andana de l'estació d'Arles, sense saber què fer i on anar i amb la panxa ben inflada, …suposo que de tant menjar formatge...Ja he dit abans que el Ros era un poca-vergonya. Però ja ho diu la dita que tan ben apresa tenen els polítics: qui no te vergonya tot el món es seu.

La mare va passar un temps malvivint pels carrers d'Arlés. Manllevava menjar aquí i allà i passava les nits en un edifici enderrocat que, segons sembla, havien construït els romans. Però l'instint li deia que aviat li havia de passar alguna cosa important. I també li deia que allò important que li havia de passar volia que li passés en un lloc tranquil i reparat.

La gata Annette, la meva mare, va caminar d’esma uns quants dies per immenses planúries i aiguamolls, fins que va arribar al mar; a la platja de Saintes Mairies de la Mer.

Quan va veure la tranquil•litat d'aquell poble i dels seus carrerons, no va voler caminar més. I va decidir que s'hi quedaria per sempre.

*Ho podríem traduir per “El Ros de mal pel”

Comentaris

  • Ja vull llegir més![Ofensiu]
    Pètal de lletres | 05-02-2014 | Valoració: 10

    Trobe interessantíssims els gats i la seua forma d'entendre el món. N'he tingut uns quants (el primer de tots femella) i, com mon pare tenia una tenda, (més ben dit, un taller, una fusteria) els gats s'endinsaven a l'aventura en busca de la gateta joveneta que havíem decidit adoptar. Després de diversos intents de gats jovens, va ser (segons conta sempre el meu pare) el gat mes vellot de tots el que la va enamorar i se la va endur. Així com el Ros (le blond mauvais) va seduïr l'Annette i se l'endugué a vore món. Potser perquè m'ha recordat la meva gateta, la història m'agrada molt. Pero m'ha agradat des del començament: "Sóc, com ja he dit, un gat."