MEMÒRIES CURTES D'UN AVI

Recordo molt bé aquell moment així com cada detall de les circumstancies que l’envoltaven. L’ambient familiar era absolutament distès i la conversa d’allò més agradable. Res no feia suposar que, instants desprès, unes senzilles paraules provocarien un enrenou emocional que capgiraria el sentit de la meva vida al donar-li una nova i il•lusionada dimensió. La frase, expressada amb la màxima naturalitat, tot i que amb un cert aire de còmplice confidencialitat, m’anunciava que seria avi. Sense cap dubte, la noticia més anhelada, la millor que em podien donar. No cal ni esmentar, per ser obvi, que aquesta transcendent comunicació va generar un cúmul de sensacions positives i de frisosa espera de l’esdevenidor.

Penso que la major part de les coses que ens passen a la vida diària no duren en la memòria gaire més enllà del moment que es produeixen. Generen uns records volàtils i poc consistents que volten un cert temps per l’immaterial recinte de la consciència i se’n van directament al racó de l’oblit que deu d’estar situat en algun lloc remot i desconegut en el fons del nostre cervell. Allà s’hi queden tan ben guardats que la feinada és nostra si pretenem recuperar-los. Això, és clar, si és que recordem que, al seu dia, els vam emmagatzemar. El pas del temps s’encarrega de cobrir-los amb la pàtina de la desmemoria i del desinterès que, poc a poc, els van fent imperceptibles a la nostra memòria fins que, almenys aparentment, s’esvaeixen.

Aquest no és el cas d’aquelles senzilles paraules de joiosa esperança que van quedar-se en el meu conscient alliberant-se, per tant, d’anar al racó de l’oblit. Va arribar el dia en que l’Àgata, la meva neta, va decidir sortir del càlid i confortable claustre matern per incorporar-se al món exterior. La esperança va fer-se realitat. Ja era avi!

I ara tinc l’immens goig de veure com l’Àgata, la meva neta, va creixent, com va madurant físicament i intel•lectualment, com juga, com riu, com menja, com plora, com està contenta en veure’m i així tantes altres manifestacions de com la vida va fent el seu camí. És un flux continu de vivències que m’omplen de satisfacció i de felicitat i que s’apleguen ordenadament en l’espai reservat als records que, per molt temps, s’alliberaran d’anar al racó de l’oblit.

El record d’aquelles paraules, que eren d’esperança en el futur, conviu perfectament amb els records que, constantment, genera la realitat actual.

Aquestes memòries són curtes perquè és curt el temps d’avior, no pas per una curta memòria d’un avi. Desitjo que passi molt i molt temps abans no aparegui la desmemoria i que, amb traïdoria, esvaneixi aquests vius i plaents records. La vida sense poder gaudir de bons records com aquests, no tindria gaire sentit.