Memòries bàrbares

Un relat de: Sergi Sampere
Decidí tornar a Cimmèria. Sentia que Crom m’havia abandonat. No em serví de res empunyar l’espasa per aquell bàrbar, ajudant-lo a derrocar al rei Numedides. Es proclamà rei d’Aquilònia i es transformà en un altre home, decadent i corrupte. Començà a prendre anabolitzants i a untar-se d’oli tot el cos, per brillar com el crepuscle a trenc d’alba. Inclús es casà i començà a escoltar les fetilleres que tant havia odiat i combatut. Quan em caigueren les melenes em desterrà. No suportava veure’m la closca calba. A mi, que li vaig donar els anys més bàrbars de la meva vida. El seu primogènit em substituí al consell. Una criatura vanitosa de pell blanca i cabells llargs i rossos. Molt frondosos, tot s’ha de dir.

Cimmèria no era tropical, siguem clars. Era boscosa, humida i feia un fred de collons. Però era la meva terra. Vaig obrir una empresa d’inserció laboral. Per bàrbars, pirates, mercenaris i gent desarrelada que buscaven una segona oportunitat.

Passaren molts anys. Un dia aparegué un tipus com un armari de dos cossos, gras i flàccid com una mamella de vaca. Ens miràrem i ens saltaren les llàgrimes.

-Cònan, fas pena! –només em sortí...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer